Ides: Opinió de l'Expert

Energia, economia i seguretat: vincles estratègics

ides@fundacio-ides.org — 2010-11-05

El 28 d’octubre es va presentar el desè informe de l’Observatori del Risc que manté la voluntat d’observar, mesurar i analitzar un conjunt de riscos associats al desenvolupament de Catalunya.

El tema central de l’Informe 2010 de l’Observatori del Risc és la relació entre energia i seguretat, energia i economia i els riscos de garantia del subministrament energètic. En l’apartat dels Riscos estratègics, alguns autors han tractat l’energia des de les seves visions particulars; així trobem reflexions sobre l’estalvi i l’eficiència energètica, fonts d’energia i seguretat viària o salut i energia. També hem de destacar que s’han afegit dos nous riscos estratègics: el risc econòmic i el risc de la previsió social.

L’acte de presentació es va centrar el debat al voltant de l’energia i la seguretat. Podeu descarregar del fitxer adjunt un breu resum d’alguns aspectes tractats en l’acte de presentació.

Nanomaterials: àngels o dimonis?

ides@fundacio-ides.org — 2010-10-08

Es fa imprescindible i és urgent crear una base de coneixement per evaluar els riscos de l'alliberament de nous nanomaterials que abans no existien

Quan actualment es pregunta als planificadors d’R+D+i quins són els camps més atractius per treballari, tots ells inclouran la nanotecnologia a la seva llista.

Nanomaterials, nanopartícules, nanofluids, materials nanoestructurats i d’altres són els termes que fem servir per referir-nos a materials que basen les seves propietats en partícules de diàmetres entre 1 i 100 nm. També es parla de nanofibres quan el diàmetre de la fibra és d’uns pocs nanòmetres (de nanorecobriments, de nanomàquines ... ) Sempre parlant de coses de les dimensions entre el nano i el micròmetre.

Sigui per l’enorme potencial que tenen, sigui per l’esforç en R+D+i que s’està fent, el mercat dels nanomaterials no para de créixer. S’estimava que l’any 2007 el mercat mundial de productes nanotecnològics era d’uns 135 milions d’euros, mentre que la previsió per 2015 és que les vendes siguin de l’ordre del bilió d’euros. Si al novembre de 2006 es comercialitzaven uns 300 productes “nano” (Maynard, Nature, 444, 2006), aquest número pràcticament s’havia doblat només vuit mesos més tard (Woodrow Wilson International Center).

Uns pocs àtoms agrupats ja fan un conglomerat d’un nanòmetre. Qui no recorda aquell logo de IBM “escrit” amb àtoms que els hi va valdre el premi Nobel a Gerd Binnig i a Heinrich Rohrer l’any 1986?. Aquesta petitesa és el que els dóna, als nanomaterials, unes propietats sorprenents i, alhora, els podria convertir en potencialment molt perillosos.

Des de fa uns anys, les empreses i les administracions estan invertint ingents quantitats de diners en la recerca i desenvolupament del que s’ha donat en anomenar nanotecnologies. Les universitats i els centres de recerca ens hem abocat, com no, a desenvolupar nous nanomaterials i a cercar-los les aplicacions més variades. Moltes d’aquestes inversions podrien estar en risc si algun dia s’arribés a demostrar que els nanomaterials ens exposen a perills de moment no previstos.

És cert que la humanitat ha estat exposada a nanopartícules des del seu origen. Grans nanomètrics de pols de tot tipus de roques, partícules generades en cremar matèria orgànica i moltes altres han estat sempre presents al nostre entorn. Cal tenir en compte, però, que des de fa 15 o 20 anys s’està treballant i alliberant al medi ambient infinitat de nous nanomaterials que abans no existien.

És imprescindible i urgent, doncs, crear tota la base de coneixement necessària per avaluar els seus riscos. Aquesta ha estat la motivació del projecte NanoSost, subtitulat vers una nanotecnologia sostenible, responsable i segura, que vàrem coordinar des de l’IQS Universitat Ramon Llull. En ell, una bona colla de centres de recerca i empreses ens vàrem plantejar com fer front als reptes que els nanomaterials presenten des del punt de vista de la seguretat. Seguretat que s’ha interpretat des del laboratori de recerca fins a l’eliminació de béns de consum que contenen nanomaterials, passant per la planta de producció o l’ús que en farà el consumidor final.Un problema aparentment trivial i esperàvem que resolt és el de mesurar les dimensions dels nanomaterials.

Érem massa optimistes. Les dades que hi ha a la bibliografia i als butlletins d’anàlisi tant es poden referir a partícules individuals com a aglomerats més o menys voluminosos.

NanoSost ha establert criteris per a interpretar aquestes dades o, al menys, de què sol·licitar en demanar una anàlisi. Les propietats químiques d’un material es poden veure significativament alterades quan es redueix a l’escala nano. La seva estabilitat tèrmica –per exemple la seva oxidació o combustió– canvia, les possibilitats de catalitzar reaccions inesperades augmenten i la resistència al foc dels materials amb nanocàrregues es modifica.

NanoSost ha dedicat força esforç a generar exemples que ara s’estan publicant. És obvi que tota l’anàlisi de risc gira entorn el risc biològic, tant per a les persones exposades com per al medi ambient. A NanoSost s’han estudiat diversos tipus de nanopartícules, des de les més comuns per aplicacions mèdiques que d’or, fins a algunes que previsiblement haurien d’haver tingut una toxicitat notable. Sorprenentment, en cap cas s’han detectat efectes negatius atribuïbles al fet que el material tingui mida nano.

No són resultats definitius, però sí que serveixen per calmar una mica el sentiment de pànic que hi ha en front de riscos desconeguts.

Una altra sorpresa agradable la vàrem tenir quan es van estudiar els sistemes de protecció que es poden fer servir per limitar l’exposició de les persones quan treballen amb nanomaterials. Resulta que les mesures que es varen fer –i que cal completar- indiquen que tant els elements de protecció respiratòria de gamma alta que s’utilitzen actualment com les cabines de protecció biològica són molt eficaços. Potser algunes de les pors que teníem no tinguin fonament.

NanoSost va treballar, també, assajant mètodes de detecció i comptabilització de nanopartícules en l'aire, en la generació de bases de dades de riscos de nanomaterials, en la generació de bones pràctiques en l’ús de nanopartícules i, especialment, en un sistema de gestió del risc pel treball amb nanomaterials. Nanosost va rebre un generós finançament del Ministerio de Ciencia e Innovación (MICINN) i del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) com a Proyecto Estratégico y Singular (PSE-420000-2008- 003). Malauradament, els canvis que hi ha hagut aquest darrer any en la política d’ajuts a la R+D+i ha discontinuat els projectes estratègics i singulars i no ha previst cap mecanisme per continuar projectes com NanoSost, amb una finalitat més social que no pas la de generar nous negocis.

Moltes tasques previstes per a tres anys no s’han pogut acabar en només un any i mig, evidentment. Els resultats obtinguts són, però, força bons.

Guardem l’esperança de poder reobrir el projecte quan els vents de la política de recerca tornin a ser més favorables. Per acabar, cal intentar donar resposta a la pregunta que planteja el títol. Com sempre quan es parla de risc, els nanomaterials no són ni àngels ni dimonis. Se’ls ha de tractar amb respecte i, sobretot, saber amb què s’està treballant i com prevenir els riscos que pugui implicar.

L'exclusió social ens afecta a tots

ides@fundacio-ides.org — 2010-09-08

La Unió Europea és una de les regions més riques del món i, en canvi, al 17% de la població li manquen els recursos necessaris per cobrir les seves necessitats bàsiques.

La Comissió Europea va declarar el 2010, l’any de la “Lluita contra la pobresa i l’exclusió social”. S’han fet moltes reunions, seminaris, conferències magistrals, però el 2010 passarà a la història com l’any en què, lluny de solucionar-se els problemes de la pobresa, es van aguditzar degut a la crisi del sistema productiu especialment el d’Europa i dels països anomenats occidentals. La pobresa és difícil de mesurar: a Europa i es considera pobre, la persona que disposa de recursos inferiors al 60% de la mediana dels ingressos de la població. És curiós que, en la gairebé totalitat dels països, la pobresa se situa a un nivell similar, al voltant del 20% de la població. La diferència de la pobresa entre països és, precisament, el model d’assistència pública i els cabals destinats a aquesta finalitat, reduint-se llavors a un 17%. Els països del Nord d’Europa són els més generosos. En canvi en els mediterranis, hi ha una substitució de la migradesa dels recursos aportats per l’Administració, per l’actitud solidaria pròpia d’una societat tradicional en la que els vincles familiars, el tipus d’hàbitat, els valors de veïnatge i l’acció d’entitats benèfiques permeten resoldre els problemes de més a prop. Normalment els conceptes de pobresa i exclusió social van aparellats, encara que hi ha uns matisos força importants. L’exclusió social és pròpiament una marginació dels sistemes del funcionament social, degut a una multiplicitat de factors; la pobresa en primer lloc, però també a una colla de discriminacions com poden ser el sexe, l’ètnia, el color de la pell, la parla o fins i tot la religió. Allò més greu del fet de l’exclusió social és la dificultat de retorn i la integració al desenvolupament de la societat amb la greu pèrdua de capital social i capital cultural pel país que comporta. L’exclusió social s’ha de combatre a tots els nivells, ja que porta a un aïllament de la persona de difícil superació, que afecta la vida de les persones. Podríem enumerar diferents formes d’exclusió:

Exclusió en l’educació.

És aquella de la qual n’és responsable el sistema educatiu públic i actua a llarg termini, i és difícilment superable a nivell individual. A la província de Barcelona el 48,7% de persones de 18 a 65 anys tenen estudis inferiors a l’ESO, encara que hi ha hagut una notable millora en els darrers anys. L’abandonament escolar segueix creixent i augura una perennitat de l’exclusió en les famílies.

Exclusió en l’habitatge.

Cal replantejar profundament el sistema, ja que a Catalunya mentre hi ha una multitud d’habitatges buits hi ha poca oferta d’habitatges socials. El 9% de les llars de la província de Barcelona tenen uns costos d’habitatge que superen el 30% dels seus ingressos i, en més del 4%, superen el 40% (any 2000) però, a més hi ha, entre l’1 i el 2% que no tenen serveis essencials i en alguns casos hi hauna ocupació superior a la possible.Exclusió per aïllament.Al voltant de l’1% dels entrevistats no es relacionen mai amb ningú i el 13% no expliquen mai els seus problemes afectius. La salut mental esdevé un tema freqüent.

Exclusió en la participació en la societat.

En els països mediterranis és un valor molt preuat, però en crisi en zones marginals per problemes de diferencies d’hàbits i d’origen de la població. Però el 34%encara te relació amb els amics, el 22% pertanyen a un club esportiu, el 13% a una associació de veïns i el 7% a una associació cultural.

Exclusió en la família.

La família, a Barcelona i a la majoria dels països mediterranis, encara és un dels factors importants de cohesió i d’autoajuda contra la pobresa. El 46% de la població te relacions freqüents amb la família.

Exclusió en l’oci.

El 30% de persones de la província de Barcelona no van tenir vacances seguides de més de dues setmanes, el 30% les passa a casa d’amics o familiars. El 65% no va mai al teatre i el 62% mai a museus o exposicions.

Exclusió bancària.

Més del 90% de la població disposa d’un compte corrent. Els bancs no volen arriscar i és per això que han endurit les condicions de crèdit. Per tal d’evitar l’exclusió bancària s’estan proposant diversos mecanismes, mitjançant un fons de garantia per impagats amb participació del Estat i de les institucions bancàries. Es tracta de poder oferir una segona oportunitat per reintegrar-se al sector creditici i retornar al sistema tradicional de valors i d’ètica en el propi sistema bancari. El microcrèdit representa una alternativa a tenir en compte perquè dóna el suport mínim necessari per rellançar responsabilitats i participació dins el sistema econòmic.

Exclusió en la sanitat.

Pot ser un dels problemes més greus que estan apareixent a tot Europa, ja que els costos de l’assistència sanitària van creixent exponencialment i representen un dels principals factors que incideixen en la greu crisi de l’Estat-providència. Desprès d’uns anys en què es va anar instaurant una cobertura universal, les dificultats pressupostàries han anat limitant del dret universal a la salut. I precisament la manca de salut és una de les causes importants que porta a la pobresa i a l’exclusió social.

Els pobres, cada vegada estan més integrats a la societat i tenen un rol poc reconegut. Actualment s’ha generat un nou tipus de pobre relacionat directament en el mercat del treball: el de treballador a precari i permanentment assistit. S’ocupen del treballs menys remunerats: els més degradants, els temporals, els de temps parcial i participen al sosteniment del país. Són consumidors i contribuents tributaris (L’IVA és la principal font de finançament). La consolidació d’un sistema de treball basat en la immigració temporal i la generació d’un treballador a precari situat a la perifèria del assalariat clàssic, es consolida com un model al servei de la nova economia, però que a la vegada consolida la pobresa i l’exclusió social del futur amb uns costos socials difícils de preveure, que s’afegeixen al menyspreu social i fins i tot polític que suporten especialment els que són d’un altre medi i n’augmenta la vulnerabilitat.La transferència de riquesa privada mitjançant les associacions d’ajut representen una síndrome de la crisi de la societat salarial.

El retorn de les associacions benèfiques no és un anacronisme, és el fracàs de les societats democràtiques que no han fet avançar els drets socials, paral·lelament als drets polítics i civils. Aquesta hipocresia és més notòria en allò que fa referència als “sense papers”. Es priva dels seus drets i fins i tot de la seva llibertat a treballadors que són indispensables per el bon funcionament de la seva economia i són expulsats quan jo no calen. L’assistència no és només un valor que cal respectar; és també un sistema d’autoprotecció i autodefensa. La societat, actua en benefici propi, ja que permet rehabilitar l’activitat econòmica, que siguin més productius, impedint que els assistits actuïn fora del sistema, reduint robatoris, actuant sobre la seva descendència i sobretot, evitant les seves impulsions de revolta. Cal repensar la solidaritat. No es tracta només de regular els pobres mitjançant sistemes d’ajut econòmic; cal proposar un model més just de societat amb una acció molt concreta d’actuació, basada en el voluntariat i la distribució gratuïta d’aliments.

El model de Banc dels aliments només pretén assumir un sol dels problemes de la pobresa i l’exclusió social: el de l’alimentació, i s’inclou en el marc de la participació en la lluita per aconseguir un món més just i solidari, que comença per la lluita contra la fam i acaba en el millora del medi ambient. No es tracta només d’exigir la millora dels sistemes sanitaris, d’ensenyament i de protecció social, que ens fan més iguals; no es tracta només de donar-li resposta de “forma compassiva”, fent caritat. Es tracta de participar personal i directament en la creació d’un instrument professional i especialitzat en la lluita contra la fam. La missió principal dels Bancs dels Aliments és la de lluitar contra la pobresa aplicant el principi de subsidiarietat que precisa que, el que ho pot fer millor, és aquell que està prop dels problemes. El Banc dels Aliments està prop dels problemes del sistema agroalimentari i dona suport a les entitats que se situen en l’avantguarda de la lluita contra la pobresa i l’exclusió social.

Les empreses també poden col·laborar en aquesta lluita. Moltes, ho fan com l’Avar de Molière, que “perden molt per no voler perdre res”. Són empreses que no volen contractar persones víctimes de la pobresa i exclusió social, quan contractar persones d’aquest perfil de població permet augmentar-los la responsabilitat, assegurar-los una bona integració i per tant esdevenir altament rendibles. Des del punt de vista de l’empresa, lluitar conta l’exclusió social i la pobresa és tant un tema de rendibilitat com de generositat. L’objectiu és el de superar prejudicis i instaurar noves pràctiques que permetin a les empreses evolucionar i eliminar blocatges a aquest tipus de contractació.

Aquest projecte coincideix amb el que proposa el nou govern del Regne Unit, el de la “Big society”. L’Estat providència, el “welfare State”, te uns límits definits per la situació econòmica, la dificultat de penetrar en l’àmbit de les capes socials situades en la base de la piràmide, generades pel propi model de desenvolupament i la ineficàcia d’uns ajuts que no exigeixen contrapartides. La crida a la participació de la societat a resoldre els seus propis problemes supera les accions filantròpiques o caritatives en què la participació és individual. És així que fa una crida a la societat per organitzar-se per resoldre els seus propis problemes en que es pot substituir a un Estat centralitzat poc reactiu davant les situacions canviants dels problemes.

El Banc dels Aliments és una mostra d’allò que es pot fer amb pocs recursos.

R+D+I en incendis

ides@fundacio-ides.org — 2010-07-08

L'1 de juliol va tenir lloc un punt de trobada, al TECNOSPAI, sobre la innovació i la recerca en l’enginyeria, centrat en l’R+D+I en incendis.

La finalitat del punt de trobada va ser apropar als professionals de l’enginyeria les accions i projectes que porten a terme els centres tecnològics.

L’acte va comptar amb l’assistència d’unes quaranta persones, entre tècnics de l’Administració, empreses i professionals i amb la participació de quatre experts en innovació i recerca: Xavier Jaumejoan, cap de valorització tecnològica d’Acc1Ó, va fer una presentació del que és la recerca a Catalunya en termes generals.

Acc1Ó es va crear de la fusió del Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM) i del Consorci de Promoció Empresarial de Catalunya amb la missió de fer de Catalunya una economia capdavantera en els mercats globals, facilitant la diferenciació competitiva de les seves empreses.

En els darrers vint o trenta anys, l’activitat en recerca a Catalunya ha experimentat una evolució i un creixement considerable, que ha passat per diferents fases.

En una primera fase, es va augmentar la base científica a través de la creació de centres públics de recerca i de plans estatals d’R+D, com a motor de la recerca.

En una segona fase, es va difondre el coneixement, per tal de transferir el coneixement adquirit i connectar la ciència amb la indústria.

Un cop assolits aquests dos reptes, ara s’està treballant per optimitzar els sistemes d’innovació i recerca.

Pel que fa a les subvencions que promou Acc1Ó, aquestes pretenen fomentar els projectes en què participen petites i mitjanes empreses, centres tecnològics i universitats i que tinguin un gran impacte sobre el sistema.

Del que es tracta en aquests moments és de gestionar la complexitat actual del sistema, en què hi ha un gran nombre de centres tecnològics, empreses, universitats i altres agents que constitueixen els sistema d’R+D+I a Catalunya.

Gemma Ferrer, responsable de l’Àrea de Reacció al Foc del Centre Tecnològic LEITAT, ens va parlar d’alguns dels projectes realitzats per LEITAT.

El Centre Tecnològic es va crear el 1906 amb la finalitat de satisfer les necessitats de les empreses en la creació de nous productes i processos que les fessin més competitives.

Es poden distingir dos tipus de recerca: la fonamental, que es realitza des de la universitat i l’aplicada, com la que realitzar el LEITAT, per tal de donar solucions concretes a problemes per la seva aplicació a les empreses.

Fa uns anys, aquest centre tecnològic, que estava centrat, fonamentalment, en el camp del tèxtil, va diversificar la seva activitat. Actualment, toca camps molt diversos com la construcció, l’energia o el químic.

Ferrer ens va parlar de diferents projectes europeus en què ha participat LEITAT, sobre el desenvolupament d’indumentària per bombers que redueixi el perill per a la seva salut mitjançant la utilització nanotecnologia, nous polímers i altres tecnologies.

Ana Maria Lacasta, responsable del Laboratori del Foc de l’EPSEB, va fer una introducció als models de simulació computacional.

Existeixen dos tipus de models de simulació d’incendis:

- Models de zones. Simulacions en les quals es divideix el compartiment en zones en les quals s’assumeix que la temperatura és uniforme.

- Models de camp. Basats en models de dinàmica de fluids (CFD). El recinte es divideix en un gran nombre d’elements.

El Fire Dinamic Simulator (FDS) és un dels simuladors més utilitzats i funciona amb el model de camp. L’FDS és un simulador gratuït sotmès a un procés de millora continuada per part dels usuaris que l’utilitzen lliurement, fent aportacions que serveixen per millorar l’eina.

Cal tenir present que tot simulador té errors perquè es desconeix amb exactitud les propietats dels materials i també perquè no es pot analitzar el que succeeix a una escala molt petita.

Com a conclusió de la ponència de Lacasta es desprèn que una simulació no pot substituir mai un assaig amb foc real.

Frederic Marimon, del Departament de Resistència de Materials i Estructures a l’Enginyeria de la Universitat Politècnica de Catalunya, va començar fent una anàlisis de la normativa en estructures del nostre país en comparació amb la d’altres països del nostre entorn.

Tant la legislació que afecta a edificis com la que afecta les activitats industrials preveu dues vies possibles per determinar les exigències que ha de satisfer l’estructura: el model prescriptiu, que es basa en el seguiment de la normativa i el model prestacional, que pretén buscar solucions alternatives. En aquests models prestacionals és on les eines de simulació prenen importància.

Marimon també ens va il·lustrar sobre l’aplicació del model prestacional amb l’exemple del nou edifici de Caja Madrid (2009) i el d’una planta de biodièsel.

Va concloure dient que, de vegades, l’aplicació del disseny prestacional i de la simulació es fan per tal d’aconseguir reduir mesures de protecció contra incendis. El que succeeix és que, de vegades, els resultats obtinguts de l’aplicació del model prestacional poden ser més exigents que aplicant el model prescriptiu.

De la reflexió i debat que van tenir lloc entre les assistents i la resposta a uns qüestionaris que es van enviar prèviament als assistents es desprenen una sèrie de conclusions:La recerca i les activitats dels centres tecnològics en l’economia i la societat actual

- La innovació és imprescindible per al desenvolupament de la societat actual.

- Els centres tecnològics han de jugar un paper fonamental per facilitar la introducció de la innovació a l’empresa i, en especial, a la PIME.

- La recerca aporta un alt valor afegit al desenvolupament econòmic d’un país a mig i llarg termini.

- Hi ha desconeixement del que es fa realment als centres tecnològics.

- Cal un major vincle de la innovació amb les empreses i organismes.

- Cal madurar per percebre que les activitats R+D són aplicables a la societat.. Camps d’interès i que cal fomentar de d’R+D+I en incendis

- Eines informàtiques de simuladors d’incendis (resistència al foc d’estructures, comportament dels fums, evacuació de persones, etc.).

- Nous materials (resistència, estabilitat al foc, reducció de l’impacte ambiental de materials ignífugs, etc.).

- Disseny de nous equips de prevenció i extinció (protecció activa i passiva).

- Sistemes informàtics de detecció, alarma i extinció automàtica. La situació d’R+D+I en incendis al nostre país i possibles mesures de millora

- Manca coneixement del que s’està fent realment en recerca.

- Les quanties dels projectes subvencionats són sovint tant elevades que deixen fora de joc a la PIME

- Potenciar mecanismes de col·laboració entre els centres tecnològics i les PIME.

- Actualment, l’Administració no disposa de recursos per invertir en recerca. Caldria crear sinèrgies entre l’empresa pública i privada.

- Cal millorar la col·laboració entre administracions, empreses, universitats i col·legis professionals per valorar la situació actual, consensuar objectius comuns, establir objectius concrets, sumar recursos i establir sinèrgies.

- Caldria potenciar la formació en temes de recerca des de les escoles oficials d’enginyeria i arquitectura.

- La situació de la recerca és precària però, alhora, es detecta un canvi de mentalitat i conscienciació al respecte, en tant que representa una eina fonamental per al creixement social i la competitivitat comercial.

- Amb la creació d’una carrera d’Enginyeria d’Incendis es podria millorar la situació de la recerca al sector.

- Es podria crear una bases de dades de consulta pública dels projectes d’R+D+I que es porten a terme per fomentar l’intercanvi de coneixement. Visió dels simuladors d’incendis.

- Els simuladors plantegen un camp de recerca molt important en el sector dels incendis que, tot i que al nostre país encara no estan molt arrelats, a d’altres països ja són d’ús generalitzat i habitual.

- Des de l’òptica dels tècnics de l’Administració, el fet que s’hagin presentat projectes incorrectes basats en simulacions fa que la simulació es miri amb molta cautela i prudència per part d’aquests tècnics.

- A l’hora d’utilitzar els simuladors cal:

*Validar els mètodes per dir quins es poden aplicar

*Establir uns continguts formatius tant per als professionals que desenvolupen projectes, com per als tècnics que han de verificar-los

- Hi ha empreses que treballen en el desenvolupament d’eines informàtiques de simulació però, actualment, la seva aplicació es troba en una fase molt incipient al nostre país.

Encara resta molt camí per recórrer. Donat que l’IDES treballa en molts camps de la seguretat i vistos els resultats del primer punt de trobada i la bona resposta dels agents, es buscaran noves col·laboracions per realitzar nous punts de trobada en altres àmbits.

La investigació d’incendis. Una assignatura pendent

ides@fundacio-ides.org — 2010-06-02

Els incendis i explosions causen nombrosos danys a la nostra societat, tant materials com personals, acabant en moltes ocasions amb víctimes fatals. És per això que la investigació d’incendis i explosions ha de ser rigorosa i duta a terme per professionals amb els coneixements, qualificació i experiència necessaris.

Els incendis i explosions causen nombrosos danys a la nostra societat, tant materials com personals, acabant en moltes ocasions amb víctimes fatals. És per això que la investigació d’incendis i explosions (a partir d’ara ens hi referirem tan sols com a incendis) ha de ser rigorosa i duta a terme per professionals amb els coneixements, qualificació i experiència necessaris.

Per tal de poder dur a terme una bona investigació de l’incendi, cal començar per preservar l’escenari des del primer moment, és a dir, durant la mateixa extinció, els bombers, haurien de ser capaços de minimitzar l’alteració de la zona de l’origen, i un cop finalitzada l’extinció, delimitar-la per tal de protegir-la.

Cal, primerament, avaluar les condicions de seguretat de l’escenari de l’incendi per tal de poder procedir amb la investigació, tant dels riscos químics, fruit dels productes existents previs a l’incendi, com dels productes resultants de la combustió i l’extinció, i dels riscos mecànics (en incendis d’edificis/indústria ens referiríem a l’estabilitat de l’estructura, coberta, forjats, parets, objectes tallants, ...).

Un cop preses les mesures necessàries per tal d’accedir a l’escenari de l’incendi amb garanties, es procedeix a efectuar la investigació de camp pròpiament dita.

Per dur a terme la investigació d’una forma rigorosa es seguirà el mètode científic, essent aquest la pauta consensuada per l’Associació Internacional d’Investigadors d’Incendis (IAAI) i reconegut com el mètode correcte a seguir per part dels tribunals dels països capdavanters en la investigació d’incendis (USA, UK, Austràlia), on l’investigador ha d’acreditar al tribunal que disposa dels coneixements, experiència i qualificació necessaris per tal de poder opinar sobre incendis, que té dades que suporten les seves conclusions i que ha seguit el mètode científic.

Aquest mètode científic consisteix en un procés format per una sèrie de passos lògics, que detallem a continuació:

1-Reconèixer la necessitat (existència d’un incendi)

2-Definir el problema (determinar com ha esdevingut l’incendi)

3-Recollir dades (testimonis, examinar escenari de l’incendi, ...)

4-Analitzar les dades

5-Desenvolupar una hipòtesi (raonament inductiu)

6-Provar la hipòtesi (raonament deductiu)

7-Seleccionar la hipòtesi final

El tercer punt és l’eix central de la investigació, concretament pel que fa a la inspecció de camp que ens ha de dur a determinar l’origen de l’incendi. D’entrada, i més pels qui no coneixen aquest camp, pot semblar quelcom impossible poder investigar sobre un escenari quan tot ha quedat cremat, quan tot és “negre”.

La determinació de l’origen de l’incendi és l’element clau de la investigació i és una tasca que tant pot ser senzilla com arribar a ser molt complexa. Per tal de dur-la a terme es parteix de la zona no afectada per l’incendi des d’on ens anirem endinsant cap a l’interior de la zona afectada tot definint els vectors de propagació que determinarem per les empremtes que deixa l’incendi a mesura que es propaga. Aquestes empremtes les podem trobar en els diferents elements presents a l’escenari (parets, arbres, objectes de qualsevol naturalesa, ...). La suma de tots els vectors de propagació ens determinen la zona de l’origen.

És en l’origen de l’incendi on hi ha d’haver la causa. És molt important seguir aquesta metodologia, ja que si ens basem en les fonts de calor existents a l’escenari ens pot conduir a determinar falsos orígens o focus secundaris. La causa la trobarem seguint el procés fixat pel mètode científic, que comporta desenvolupar una hipòtesi i posteriorment provar-la amb totes les dades recopilades; la hipòtesi final haurà de ser contrastada amb tota la informació obtinguda durant la investigació i provar que la resta de possibles causes queden excloses. Les causes es classifiquen en accidentals, intencionades o indeterminades. En molts casos no es pot especificar de manera fefaent la causa concreta, encara que es pugui acotar, no obstant això caldrà concloure que la causa és indeterminada.

Malgrat l’opinió crítica que es pot tenir molts cops, quan algú conclou que una causa és indeterminada, és quelcom que honora la nostra professió. En una investigació sol haver-hi varis agents involucrats: la propietat, els cossos policials, els bombers, les companyies asseguradores, i altres afectats. Això comporta, sovint, que hi hagi diversos investigadors treballant en el mateix cas. Als països capdavanters en la investigació d’incendis això es resol fent una investigació conjunta, tant d’investigadors d’àmbit públic com privat, però amb uns requisits de certificació com a investigador d’incendis que acredita els coneixements, la qualificació i l’experiència com a tal.

Al nostre país al no existir una regularització de la professió amb l’exigència d’una acreditació i no realitzar la investigació de forma conjunta, en molts casos, ens trobem amb situacions on, diferents investigadors d’un mateix sinistre, arriben a conclusions totalment contradictòries en punts com pot ser l’origen del sinistre, fet que pot acabar minvant la credibilitat de la nostra professió.

La investigació d’origen i causes d’incendis i explosions és una disciplina molt poc professionalitzada al nostre país, tant per la manca de formació específica com d’exigència de la societat en general, i concretament dels diferents col·lectius involucrats en un incendi o explosió.

Així, per exemple, el cos de bombers encara no disposa d’una unitat específica d’investigació d’incendis, com passa als països capdavanters en la investigació d’incendis i explosions, com són els Estats Units d’Amèrica o el Regne Unit. També em va sorprendre no trobar, al darrer Congrés Internacional d’Investigació d’Incendis (Orlando, Florida – USA, maig de 2010), cap altre investigador d’incendis ni de Catalunya ni de l’Estat Espanyol, ja sigui de l’àmbit públic o del privat, essent aquest el millor escenari per la transferència i posada en comú de coneixement. Tot plegat evidencia que hi ha un gran camí per recórrer per tal d’assolir un nivell mínim de qualitat i professionalitat en aquest sector al nostre territori.

Anàlisi d'infraestructures davant el risc d'explosións

ides@fundacio-ides.org — 2010-04-30

El Sr. Marfil ens parla de la importància d'analitzar les estructures per tal d'evitar disfuncions crítiques.

Els codis i normatives tècniques més avançats, tant nacionals (CTE, EHE-08, ROM 00) com internacionals (Eurocodi, "Approved Document A" britànic, ASCE...), contemplen, en tot cas, la necessitat de valorar "que un esdeveniment extraordinari no produeixi conseqüències desproporcionades respecte a la causa original ".

El risc d'explosions (intencionades o no) pot resultar crític en l'anàlisi d'un projecte encara que la manca de normativa específica el converteix en una tasca complexa.

En l'àmbit de Directiva 2008/114/CE el cas de les "infraestructures crítiques" requereix l'anàlisi d'aquest risc (donant prioritat a l'amenaça terrorista).

Si busquem el significat d’infraestructura crítica a la normativa europea, veurem la importància del seu abast; es tracta del conjunt dels elements, sistemes, o parts d’aquests, fonamentals per al manteniment de funcions socials, vitals, de salut, d’integritat física, de seguretat i de benestar social i econòmic de la població. És per això que, tot allò que pertorbi o destrueixi aquestes funcions té una implicació tan important, tant pel que fa al grau de la manca de prestació afectada com al número de persones afectades, que cap Estat de la Comunitat Europa hauria de permetre que això esdevingués

Moltes vegades els sistemes de vigilància existents en moltes infraestructures no aconsegueixen dissuadir els atacs terroristes, és aquesta la raó que ens porta a fer una tasca d’anàlisi de riscos Antiterroristes a fi i efecte de :

   - Mitigar la possibilitat de gran nombre de víctimes
   - Mitigar l’efecte d’interrupció del servei ofert per la infraestructura
   - Ambdós motius anteriors

Tot i que és molt recomanable intervindre en les fases més avançades possibles de gestació del projecte, les aportacions de l’anàlisi de risc es poden fer en diferents fases com ara:

FASE I Sobre el projecte bàsic

- Recomanacions per a l'elecció de morfologies i tipologies òptimes
- Tècniques per a minimitzar tant conseqüències com efectes d'explosió (sectorització i alternatives)
- Selecció de materials: avantatges i inconvenients
- Col·laboració en seguretat davant intrusos (aspectes estructurals i materials)
- Procés de comparació de solucions
- En cas d'estructures existents pot ser necessària l'elaboració d'un estudi de preexistents per continuar el procés o bé partir de la documentació aportada pel client

FASE II Sobre el projecte d'execució o estructura existent

- En el cas d’estructura existent sol ser necessari un estudi previ d'aquest edifici.
- Definició d'escenaris.
- Modelització de l'estructura (mitjançant elements finits en 2 o 3 dimensions), de l'acció (2 casos; cotxe bomba i motxilla bomba) i dels seus efectes (programa que té en compte fins i tot els efectes de la metralla de la pròpia estructura -"spalling"...) .

- Anàlisi de comportament:

        * Estudi local
        * Estudi global

- Estudi de sensibilitat estructural de solucions.

- Anàlisi de nusos. Alternatives òptimes.

- Sinergia amb altres riscos.

FASE III: Comportament en fase d'emergència:

- Revisió de plans d'emergència i d'evacuació

- Assessorament en pla de treballs de recuperació i / o rehabilitació

- Assessorament tècnic a la protecció activa, en funció de la sensibilitat estructural derivada de l'estudi.

Amb aquesta introducció s’ha volgut donar una petita pinzellada de què representa la tasca de l’anàlisi de risc d’explosions. Evidentment que la seva consideració vindrà marcada per l’anàlisi efecte-consequència i repercussions socioeconòmiques, en tot cas, considerem que és del tot recomanable, i moltes vegades imprescindible, considerar aquest risc, al fer estudis d’autoprotecció d’infraestructures bàsiques com ara:

- Aeroports

- Estacions d’autobusos

- Estacions de ferrocarrils

- Aparcaments

- Infraestructures subterrànies

- Telefèrics

- Aqüeductes

- Depuradores d’aigua d’abastament

- Depuradores d’aigua residual

- Emissaris

- Preses

- Estacions de bombament

- Ports comercials i esportius

- Viaductes

- Túnels

- Centrals d’aprofitament d’energia

- Altres

La delinqüència organitzada transnacional

ides@fundacio-ides.org — 2010-03-31

Diego Torrente ens parla sobre el funcionalment de la delinqüència organitzada, els principals factors que expliquen la seva expansió i les dificultats institucionals per eradicar-la.

El concepte, delinqüència organitzada, es refereix a l’activitat delictiva comesa per organitzacions il·lícites. Es diferencia dels delictes comesos per organitzacions lícites, malgrat que totes dues són activitats i organitzacions amb objectius econòmics. L'única excepció són les terroristes en què l'objectiu és polític.

El concepte “transnacional” s’utilitza aquí en el sentit d’ activitats que s’estenen per més d'un país. Hi ha diferents factors que expliquen la gran expansió de la delinqüència organitzada en els últims 30 anys. Aquests factors comuns són els avenços tecnològics en les comunicacions i transports; l'augment del flux mundial humà, financer i de comerç, les desigualtats regionals, el debilitament dels estats, la supressió de fronteres, l'adopció d'estructures organitzatives en xarxa, la inadequació de les institucions tradicionals (impunitat creixent), l'augment d’oportunitats delictives (mercats amb consumidors més rics) i l'absència d'un "Estat global".

Altres factors, més propers al terrorisme són l’increment dels conflictes nacionalistes, polítics, religiosos i ètnics i la crisi de governabilitat i la anomia de certs països. La delinqüència organitzada té una enorme capacitat nociva versus la societat, la política i l’economia.

Existeixen tres processos principals que causen aquests danys: el blanqueig de capitals, la corrupció i la violència.

El blanqueig de diner és el procés pel qual els ingressos d'una activitat il·legal són desplaçats fins encobrir o enfosquir-ne l'origen. Per a les organitzacions hi ha tres poderosos motius per blanquejar: el primer és poder utilitzar els fons de forma legal, el segon és protegir-los i el tercer legitimar la seva activitat. Les conseqüències econòmiques del blanqueig de capital són enormes. La primera és que els diners "bruts" es barregen amb els "nets”, fet que els fa indistingibles i dificulta la competitivitat del sector legal". Els productes i serveis realitzats per empreses “tapadora” té menys costos (financers, laborals, fiscals, mediambientals...). A la pràctica, estan "subsidiats" a través de diners il·legals i per això poden oferir preus més baixos. Però no solament creen empreses “tapadora”, sinó que, a més, intervenen o compten amb empreses legals que inclouen en els seus objectius.

Des del punt de vista financer, la delinqüència organitzada amenaça la integritat i l’estabilitat del sistema internacional perquè hi fa circular grans quantitats de diners de procedència il·lícita en què preval l’encobriment a la redabilitat econòmica. Com a conseqüència es produeixen distorsions en el funcionament dels mercats financers internacionals que poden provocar, en algun d’ells, falta de liquiditat. A més els diners tendeixen a invertir-se en projectes a curt termini.

Una altra conseqüència relacionada és que la política econòmica del govern queda compromesa. Aquesta es fa pensant que la lògica de recerca de beneficis és la dominant. En donar-se altres racionalitats es distorsionen les polítiques ja que, al final, aquestes no responen a la lògica real. Cal afegir-hi la pèrdua d'ingressos de l'Estat per la via dels impostos.

Des del punt de vista de la inversió estrangera els països que no controlen el blanqueig de diners solen perdre confiança entre els inversors. Això es deu a la relació entre blanqueig de diner i corrupció i entre delinqüència organitzada i violència. A mitjà i llarg termini baixa la inversió, disminueix el comerç i, en definitiva, es deteriora l'economia.

Des d'un punt de vista estrictament econòmic, la delinqüència organitzada pot reportar, en un primer moment, beneficis per al consumidor, que troba productes més barats, però el cost general és enorme. Aquesta és una de les raons per les quals, moltes vegades, la societat no és gaire conscient de la importància que té la delinqüència organitzada o el blanqueig.

La corrupció es un altre mecanisme danyós. És corrupte utilitzar les atribucions o el poder d'un ens públic (administració o govern) o privat (organitzacions, professions) per obtenir-ne beneficis o avantatges il·legítims. Algunes formes comunes són el frau, el nepotisme, la corrupció política, la malversació, el desfalc, el suborn, l’ús d’informació privilegiada o la falsedat documental.

Existeixen una sèrie de factors que creen condicions favorables a la corrupció com ara la feblesa de l’estat, la opacitat en les normes, la fragmentació social, els salaris baixos entre els funcionaris o el grau de protagonisme de l'estat en l'economia (subsidis, control de preus, proteccionisme...). A més intervencionisme, més oportunitats de corrupció.La corrupció dels països es mesura per índexs elaborats per institucions internacionals.

La corrupció té conseqüències econòmiques ja que redueix la inversió i el creixement econòmic. Els inversors i empresaris la veuen com un impost pervers i imprevisible ja que pot variar molt segons els avatars polítics.

Des d'un punt de vista d'estat, augmenta el dèficit públic ja que provoca una reducció d’ingressos (els impostos es disculpen o desvien) i un augment de les despeses (per exemple, els concursos públics es paguen més cars). D'altra banda, altera l’eficiència de distribució de la despesa pública. Els polítics corruptes inverteixen, amb freqüència, en capítols que no són necessàriament els que més necessita la societat, sinó en els que donen més benefici polític.

La corrupció també té importants conseqüències socials i polítiques. Desvia el talent cap a les rendes fàcils més que en l’activitat productiva. Aquest fet provoca una pujada de preus i minva la qualitat de les infraestructures i dels serveis de les societats afectades.

Un altre dels efectes negatius de la corrupció és que es produeix un procés de captura de l'Estat més enllà del lobbing tradicional, en què l’Estat comença a regular, no en funció dels interessos generals, sinó dels de grups concrets. Com a conseqüència, els ciutadans comencen a sentir-se frustrats i desenganyats. Tot això redunda, tant en un problema de legitimitat com de governabilitat. La corrupció porta a una situació paradoxal: quan un país és molt corrupte, l'única sortida és una menor intervenció de l’Estat en l’economia, ja que els governs que intervenen molt en l'economia atrauen la corrupció. L’efecte pervers és que això també minva la capacitat de lluita de l'Estat contra la corrupció.

El tercer gran procés negatiu associat a la delinqüència econòmica transnacional és la violència. Els grups organitzats tendeixen a utilitzar la violència com a mitjà per defensar els seus territoris i mercats; aconseguir ingressos econòmics i adhesions (extorsió...), protegir l'organització i "els seus" i evitar la detenció; com demostració de compromís dels membres amb l'organització. El grups recorren a la violència en absència d'altres mecanismes de regulació de conflictes (o quan es trenquen pactes entre grups) i acaba institucionalitzant-se en els grups a força de ser aplicada i concebuda com a necessària, També implica conseqüències econòmiques importants per a les víctimes, l'Estat, i la societat. Quan un país té unes taxes altes de violència, es desincentiva la inversió exterior. La violència suposa un cost afegit per a l'inversor, en termes d'inseguretat, i despeses de protecció pel negoci.

Des del punt de vista públic, el pressupost augmenta davant la demanda de més seguretat. La societat també pateix costos econòmics indirectes (baixada del turisme, elevació de primes...). La mateixa violència organitzada i el terrorisme ataquen interessos econòmics amb objectius polítics. D’altra banda, la violència és regressiva socialment. Quant més pobre és un país o més pobres són les seves famílies, més alt és l'impacte econòmic. La delinqüència organitzada és una amenaça important per a l'Estat i també per a l’economia i la societat, malgrat que aquesta, de vegades, no n’és gaire conscient.

La fortalesa de l'Estat és fonamental per a vèncer aquesta amenaça. La batalla no és gens fàcil ja que els sistemes penals tenen dificultats estructurals per fer front a aquest tipus de delinqüència.

Higienització i control de l'aire en la indústria alimentària. Sales blanques

ides@fundacio-ides.org — 2010-03-05

Enric Colomé analitza la problemàtica de la qualitat de l'aire en els centres de manipulació d'aliments i ens explica què són les sales blanques.

Un dels paràmetres més importants i del que en tenen més cura les indústries de l’alimentació és el que es refereix a la protecció dels aliments contra el agents externs capaços d’alterar les seves qualitats durant la fase d’elaboració. La facilitat amb què poden actuar aquests agents externs sobre els aliments obliga a considerar, com irrenunciable, la realització d’un ambient de treball amb unes bones característiques d’higiene, fet que suposa mantenir en unes condicions molt especials la qualitat de l’aire en l’ambient.

Per tal de complir aquestes premisses, cal dotar-se d’àrees de treball amb el menor índex de contaminació aèria possible i en les que el producte estigui exposat a un aire amb una limitadíssima quantitat d’agents pol·lucionants (parlem de partícules de 0,3 o 0,5 micres). A aquestes àrees les anomenemen "sales blanques".

L’atenció principal d’una sala blanca està centrada en l’aire, però també s’ha vetllar per la neteja i la higiene del local, els circuits del producte en el seu interior, els processos d’envasat i embalatge i la indumentària del personal. L’incompliment d’una d’aquestes premisses anul·la completament l’efectivitat de la resta. L’aire és el millor mitjà de transport de les partícules, per tant, si millorem les seves condicions i la seva qualitat, limitarem i controlarem la seva dispersió a l’interior de la sala de producció.

L’aire que s’utilitzarà en una sala blanca ha de ser tractat de manera totalment optimitzada, mitjançant un sistema de filtració adequat i exigent. Uns altres aspectes molt importants, a més de la filtració, són: el control del flux, les renovacions de l’aire per unitat de temps, la sobrepressió o pressió diferencial i el tractament termohigromètric.

Una part d’aquest aire també ha de garantir una sobrepressió en el local respecte a zones adjacents, de manera que es minimitzi l’entrada de l’aire no tractat. Cada obertura de la sala blanca posa en contacte l’aire amb l’ambient més proper, per això, el flux d’aire ha de ser sempre des de l’interior de la sala fins a l’exterior i mai a l’inrevés.

Una vegada determinat el nivell de contaminació i, en conseqüència, la classe a què es desitja mantenir la sala blanca (classes 100-10.000-100.000 segons la norma Federal Standard, o ISO 5 -7 -8 segons ISO 14.644) corresponent al nombre màxim de partícules de 0,5µ per peu cúbic d’aire, ja és possible dimensionar el sistema de tractament d’aire que es compondrà d’un prefiltrat, del tractament higrotèrmic i d’una ulterior filtració, aquesta vegada de tipus absolut.

Els paràmetres higrotèrmics s’estudien en funció del tipus i necessitats del producte. Com a tractament final i amb l’ajuda de filtres absoluts situats molt a prop de la zona que cal protegir, es portarà a terme un procés de filtratge final. L’aire sortirà del filtre en règim laminar, orientat de manera que protegeixi perfectament el producte i rebutjant les eventuals corrents d’aire paràsites que es puguin manifestar dins la sala blanca. Cal assenyalar que els filtres (d’una eficàcia del 99,999%) utilitzats per a aquest tipus d’instal·lacions es verifiquen, es comproven i es certifiquen en laboratoris degudament autoritzats.

No s’ha d’oblidar res en el projecte d’una “sala blanca”; la selecció dels materials i dels detergents, la utilització dels instruments de control i la utilització de protocols rígids, segurs i correctes són els elements que han de protegir els nostres aliments. Si el control de la temperatura i la humitat són importants, no ho són menys els controls del flux de l’aire i el de la sobrepressió. Però, una vegada construïda, instal·lada i posada en marxa una sala blanca, és impossible saber si l’aire que es tracta compleix els requisits de classe.

Per això, és imprescindible fer-hi una validació per part d’una entitat professional i degudament qualificada, externa i independent del constructor de la sala.

Una “sala blanca” és un instrument de treball igual que ho pot ser qualsevol equip o línia de procés o d'envasat.

Presentació de l’estudi Cerca i validació de paràmetres de la càrrega de foc en establiments industrials

ides@fundacio-ides.org — 2010-02-04

Guillem Carrillo, coordinador de projectes de l'IDES i coautor de l’estudi Cerca i validació de paràmetres de la càrrega de foc en establiments industrials, ens parla del tercer estudi tècnic publicat per la fundació.

La presentació de l’estudi Cerca i validació de paràmetres de la càrrega de foc en establiments industrials tindrà lloc el dia 1 de març a les 11h a la Sala Pompeu Fabra del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya (Via Laietana 39, 5ª planta). Aquest estudi representa el tercer dintre de la línia d’estudis tècnics de l’Institut d’Estudis de la Seguretat (IDES).

El passat 2009 es vam presentar els dos primers estudis tècnics coordinats i dirigits per l’IDES: Les funcions i responsabilitat dels agents que intervenen en una instal·lació industrial i l’Estudi de l’aire de les piscines d’ús públic. Bases teòriques i eines d’actuació. Enguany comencem l’any amb la presentació de Cerca i validació de paràmetres de la càrrega de foc en establiments industrials.Amb aquests tres primers estudis editats per l’IDES ja es dóna a entreveure els diferents camps de la seguretat que es treballen en el dia a dia de l’IDES (seguretat industrial, seguretat en els esports, seguretat en cas d’incendis...).

Aquest estudi, patrocinat pel Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona (CETIB) i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya (COEIC), s’ha desenvolupat amb la voluntat de resoldre alguns dels problemes que representa la interpretació i l’aplicació de la normativa d’incendis a la indústria i, fonamentalment, aquells que afecten el Reglament de seguretat contra incendis en establiments industrials (RSCIEI).

Per desenvolupar aquest estudi s’ha comptat amb la participació de Juan Carlos López, enginyer industrial i Fèlix Gonzàlez, arquitecte tècnic. A més dels autors, es valora molt positivament l’aportació realitzada per alguns laboratoris de foc acreditats (AFITI LICOF, APPLUS, CIDEMCO i LEITAT) que han cedit paràmetres de càlcul de la càrrega de foc. En darrer lloc, val a dir que en el decurs del projecte, s’ha comptat amb un grup d’agents assessors, format per membres de les comissions de seguretat i de protecció contra incendis del CETIB i del COEIC i el cos de Bombers de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, volem agrair a tots ells l’esforç i la dedicació que han fet que aquest treball es converteixi en una eina útil per a projectistes i tècnics de l’administració.sense els quals la realització del projecte no hauria estat possible.

El document s’ha estructurat en quatre capítols i un annex, el contingut dels quals es detalla a continuació:

- "Capítol 1. El poder calorífic com a base per a l’estimació del risc d’incendis". El poder calorífic és el paràmetre que s’utilitza per a l’estimació de risc d’incendi i, en aquest sentit, és important conèixer com es pot determinar aquest valor a través dels mètodes estandarditzats.

- "Capítol 2. Estimació del risc d’incendis". En aquest capítol s’analitzen els procediments per a la determinació utilitzats pels diferents reglaments d’incendis, alhora que es donen una sèrie de criteris d’interpretació.

- "Capítol 3. Problemes en l’aplicació del RSCIEI". A través de l’intercanvi d’experiències amb els diferents agents assessors s’han identificar les problemàtiques més comunes que apareixen de l’aplicació del RSCIEI, així com algunes pautes i criteris per a la resolució d’aquests problemes.

- "Capítol 4. Recopilació de valors de càlcul. Comentaris i reflexions." En aquest apartat es donen alguns criteris per a la interpretació i la selecció de valors de les taules de l’annex.

-Annex. Taules. A través d’un conjunt de 7 taules es facilita un recull de valors del poder calorífic de materials i productes, i de la densitat de càrrega de foc d’activitats industrials. Aquest recull s’inclou i amplia el que apareix a les diferents normatives analitzades al Capítol 2.

L’annex d’aquest estudi, igual que la resta de continguts, no s’han d’entendre com una acció aïllada o una simple guia d’interpretació de la normativa, sinó com un punt de partida per a la millorar del RSCIEI. Per aquest motiu, la idea és que la recopilació de valors es pugui anar ampliant i millorant en futures edicions.

La línia dels estudis tècnics de l’IDES va néixer de la idea que calia donar eines als enginyers industrials i enginyers tècnics industrials per al desenvolupament i la bona pràctica de la seva professió. Durant aquest 2010 esperem poder consolidar la línia dels estudis tècnics com a línia de treball estable de la fundació, amb la il·lusió de poder donar resposta a les necessitats dels professionals i aportar el nostre gra de sorra en la millora de la qualitat i la seguretat de les activitats industrials.

Tant el CETIB com el COEIC, plenament implicats en dotar d’eines pràctiques als professionals, posaran ben aviat a la disposició dels seus col·legiats aquest estudi, que es podrà descarregar de forma gratuïta a l’àrea privada dels webs dels col·legis. Els no col·legiats que vulguin adquirir-ne un exemplar, ho podran fer a través de la web de l’IDES: www.seguretat.org. Així mateix, els assistents a l’acte de presentació rebran un exemplar de l’estudi en format CD-ROM.

Pensament estratègic i seguretat

ides@fundacio-ides.org — 2010-01-04

El pensament estratègic aplicat a la seguretat és un instrument a favor de la qualitat, entesa com l’adequació del nostre treball a les sol·licituds reals dels ciutadans.

La societat actual és cada cop més complexa i més dinàmica; no és una societat tutelada sinó que és una societat que participa de la presa de decisions i que exerceix un control saludable envers els poders públics. Les circumstàncies actuals sol·liciten substituir els tradicionals mecanismes de resolució dels problemes per uns altres que puguin respondre a les noves necessitats: les noves tecnologies, la immigració, la delinqüència organitzada, els problemes que afecten a la joventut, la violència domèstica, etc. Totes aquestes circumstàncies noves sol•liciten unes respostes immediates i els operadors jurídics i els instruments que utilitzem han d’estar en condicions de donar-li aquesta celeritat a la que es feia referència. La funció de garantir la seguretat ha d’estar guiada pel pensament estratègic, ja que és el que ens permetrà dissenyar i elaborar projectes d’actuació sobre la base de la informació recollida, analitzada, contrastada, amb la finalitat de situar-nos en un horitzó de diferents escenaris amb l’antelació suficient perquè qualsevol d’ells pugui esdevenir una realitat i deixi d’ésser una hipòtesi. Hem estat acostumats, com a conseqüència de certes mentalitats basades en principis caducats, a actuar sobre la base del que succeeix, essent incapaços de plantejar-nos escenaris diferents.

El pensament estratègic aplicat a la seguretat és un instrument que ens conduirà a la qualitat, entesa com l’adequació del nostre treball a les sol•licituds reals dels ciutadans en condicions de poder, fins i tot, anticipar-nos a aquelles que esdevindran ja que disposem de la informació necessària, analitzada i contrastada, que ens permet no anar a remolc dels esdeveniments. Si no estem en condicions de dissenyar possibles escenaris i els seus consegüents tractaments, tenim organitzacions “fossilitzades”. Comparteixo, en aquest extrem, la reflexió de Mark H. Moore quan afirma que “l’adaptació de les organitzacions és el que determina el valor a llarg termini de les empreses privades”. Crec que aquest principi és plenament vàlid per garantir la seguretat.

Presentació de l'Informe 2009 de l'Observatori del Risc

ides@fundacio-ides.org — 2009-12-03

L’Institut d’Estudis de la Seguretat va presentar La incidència de la crisi sobre la prevenció i la seguretat. Informe 2009 de l’Observatori del Risc a l’Auditori Pompeu Fabra del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya el passat 1 de desembre a les 18.30 h.

A l'acte hi van participar Joan Vallvé i Joan Ribó, president i vicepresident de l'IDES i degans del COEIC i CETIB, Josep Cercós, director de l'Observatori del Risc i dos dels experts de l'Informe 2009: José Luis Pérez Torres, autor dels efectes de la crisi econòmica sobre la previsió social i Diego Torrente, autor de Cicles econòmics i seguretat ciutadana. L'article de l'expert del mes es un resum de les conclusions més destacades de l'acte de presentació (hi podeu accedir fent click a l’icona).

El risc a la mobilitat

ides@fundacio-ides.org — 2009-11-12

La gestió de la seguretat viària, la mobilitat a les carreteres i vies rodades, ha estat, des de fa anys, l’objectiu principal de les Administracions. Francesc Robusté ens parla en el seu article sobre els estudis que s’estan portant a terme.

La mobilitat de persones i mercaderies implica superar el temps i la distància amb l’ajut de la informació: Moure’s implica risc. No moure’s també, però són de diferents orígens i diferents ordres de magnitud. De fet, no existeix el risc zero, però tots entenem el que és percebut com “absència de risc”, un risc natural de fenòmens molt poc probables (ser tocat per un raig, caiguda d’un meteorit o part d’un edifici, esllavissada, caure a un precipici, terratrèmol/tsunami/tornado, etc.) ara que ja no existeix el risc de depredadors al nostre entorn (hi ha altres riscos de malalties, integritat física, etc., però aquí ens referim només als efectes causats per agents físics externs).

Qualsevol objecte o subjecte en moviment incorpora una energia igual a la massa que es belluga multiplicat pel quadrat de la velocitat: doblar la velocitat augmenta l’energia per quatre. Per aquest motiu, la velocitat en ciutat s’ha limitat a 50 km/h (estudis empírics mostren que un impacte d’un cotxe sobre un vianant a aquesta velocitat, la probabilitat de supervivència és de només el 50%).

Vianants i bicicletes són modes de transport vulnerables a les ciutats. De fet, les millores en seguretat dels vehicles rigiditzant-los per a protegir els ocupants sovint implica incrementar la vulnerabilitat dels modes on el propi cos humà queda esposat al risc.

Per analitzar un accident en un carrer o una carretera, cal interpretar el trinomi usuari-vehicle-infraestructura. Diversos estudis empírics coincideixen en atribuir un 3-4% dels accidents a la infraestructura i altre 3-4% dels accidents al vehicle (per sí mateixos de forma aïllada; la interacció de problemes infraestructurals i del vehicle amb el conductor és molt superior). En aquest tema tant sensible, com és l’accidentabilitat, qualsevol percentatge, per petit que sigui, és excessiu.

El risc d’una carretera depèn de la velocitat de circulació, però també de la dispersió d’aquesta velocitat (a més dispersió, més risc), del traçat de la carretera, del seu estat de manteniment, senyalització i neteja, del flux de vehicles circulant (el risc és mínim quan passen pocs vehicles/h per una secció perquè hi ha congestió o perquè s’està en règim lliure), i l’accidentabilitat històrica.

Carreteres “que perdonin la vida” (forgiving roads), carreteres “autovigilants” i “autoexplicatives” són conceptes recents en seguretat viària que incideixen en transmetre el risc potencial de la mateixa, comunicar al conductor el seu comportament esperat i despertar l’atenció i l’alerta en les situacions conflictives. Si malgrat aquestes mesures preventives, es produeix la distracció o accident, es procura que el propi disseny, en secció i perfil longitudinal, protegeixi els ocupants del vehicle d’accidents mortals o greus. Així s’estan desenvolupant carreretes “segures” amb la “visió zero” (un ideal de zero morts en el futur) que ja aplica Suècia. En definitiva, s’estan definint infraestructures per a les persones.

Una Auditoria de Seguretat Viària (ASV) és un “examen formal i sistemàtic d’una carretera (existent o en projecte) on un interventor independent i qualificat informa de forma quantitativa dels riscos potencials d’accidents i de les actuacions en matèria de seguretat” (Austroads, 1994). La Unió Europea aprovà el 18 de novembre de 2008 la directiva sobre gestió de la seguretat de les infraestructures viàries, que ha d’incorporar-se a les normatives nacionals abans del 19 de desembre del 2010. S’ha d’implantar la necessitat de fer ASV als projectes a nivell d’avantprojecte, projecte, pre-inauguració o explotació inicial; a banda, també cal fer inspeccions de seguretat de les vies existents... En aquest sentit, el CENIT (Centre d’Innovació del Transport de la UPC) acaba d’organitzar el III Curs de Formació d’ASV amb la col·laboració del Servei Català del Trànsit i de la Fundació Abertis. Les noves tecnologies TIC aplicades a la mobilitat, conegudes com ITS o sistemes intel·ligents de transport, permetran disposar de sensors i informació en temps real que ajudaran molt a la seguretat viària i a la gestió de la mobilitat. Dins de la interacció entre infraestructura i vehicle (IIV) i la interacció entre vehicle i vehicle (IVV), es parla de gestió de la xarxa infraestructural, gestió d’incidències, gestió dinàmica de carrils, dels límits de velocitat i de les senyals variables de trànsit, vehicles que s’autocondueixen, tarifació dinàmica i integrada amb aparcaments, sensors i informació sobre clima, congestió, etc.

El nivell de risc assolit en mobilitat és un indicador de qualitat de vida que volem atorgar als nostres ciutadans: un valor econòmic elevat dels accidents de trànsit implicarà desencadenar tot un ventall d’actuacions tendents a minimitzar els accidents. Per això proposo que aquests valors els ha de fixar anualment l’Administració via BOE. A Espanya hem avançat molt ens els darrers decennis, però encara estem molt distants dels valors (i, per tant, nivell de qualitat de vida) que assignen països com Suïssa o Finlàndia.

S’ha parlat de millorar la seguretat viària en la planificació infraestructural (mitjançant les ASV), però també cal avançar en els aspectes de gestió de la mobilitat. L’objectiu és no crear cap risc addicional degut a la mobilitat.La seguretat viària en l’entorn urbà té un gran potencial de desenvolupament i millora, doncs és en l’espai urbà que conflueixen molts modes de transport, molts fluxos que interaccionen de forma no segregada (al menys en ciutats mediterrànies que aposten per la convivència i la integració, com Barcelona)...Per assolir aquests objectius breument esmentats, cal desenvolupar la recerca i la innovació no només en seguretat viària sinó àdhuc en molts aspectes funcionals i de gestió dels sistemes de transport. En aquest objectiu estem tots implicats, administracions, universitats i empreses, i hem de col·laborar més tots plegats per a disminuir el gap que ens separa dels països capdavanters.

Dels vells als nous riscos

ides@fundacio-ides.org — 2009-10-08

Aquest mes, l’Antoni Brey, ens parla “dels vells als nous riscos”, en un article molt interessant que esperem que també sigui d’interès per als lectors. Ens diu que, davant els nous riscos, es plantegen reptes crucials i ens anuncia, a la web que impulsa , que estem en la Segona Edat Contemporània.

L’inici de la Segona Edat Contemporània ve caracteritzat, entre molts altres aspectes, per un canvi radical en la naturalesa dels riscos que els humans hem d’afrontar com a part indestriable de la vida: el pas dels vells riscos als riscos nous. En aquest sentit s’ha produït un trencament sense retorn amb el passat. Avui, per primera vegada, experimentem el convenciment de trobar-nos en una etapa, alliberada de bona part dels temors a les grans catàstrofes que des de sempre havien amenaçat la humanitat. S’han aconseguit allunyar les calamitats ancestrals i recurrents que històricament han fet trontollar les societats: els quatre genets de l’apocalipsi, la guerra, la fam, la malaltia i la mort, han deixat d’incumbir-nos. Una càlida i acollidora sensació de confiança ens hauria d’embolcallar. Però no és pas així. La nostra pròpia acció, amplificada pel poder derivat de la tecnologia, ens ha situat en un escenari de nous riscos que, i aquí la novetat, cauen exclusivament dins la nostra responsabilitat. En efecte, hem oblidat la por a un conflicte bèl·lic a casa nostra. Occident, després de segles d’inacabables i sagnats guerres internes, s’ha convertit sobtadament en una àrea lliure de conflictes. Actualment, si es produeix una confrontació armada, sempre serà lluny. En dues generacions hem perdut la memòria de la guerra, tot i haver estat un dels fenòmens més recurrents de la nostra història. Fins i tot hem oblidat, després de la caiguda de la URSS (la paraula sona tan llunyana!), el temor a una Tercera Guerra Mundial, una possibilitat que va angoixar moltes persones fins fa poc més de quinze anys. I el terrorisme? Ningú no creu que pugui acabar esdevenint una guerra oberta en el territori propi i, malgrat la seva aparatositat, no aconsegueix pertorbar ni l’economia ni la quotidianitat. Gairebé ens anem acostumant a conviure-hi i, a més, ens permet instal·lar-nos en un maniqueisme reconfortant.S’ha produït una situació similar amb la fam: ni mai l’hem experimentada, ni tan sols ens plantegem que pugui afectar-nos. La versió actual d’aquest desastre ancestral podria haver estat l’explosió d’una bomba demogràfica, però avui aquesta eventualitat s’ha esvaït i sembla que tothom dóna per feta l’estabilització de la població mundial i la capacitat del planeta per sostenir-la gràcies, això sí, a les nostres habilitats per produir aliments.També davant la malaltia estem esperançats: percebem l’avenç constant de la ciència i la medicina en tots els camps i mantenim viva l’esperança d’un triomf proper. Fins i tot es comença a desfer el fatalisme que vinculava la decrepitud física a l’essència de la naturalesa humana: cada vegada més, els problemes de salut s’associen al resultat d’un mal hàbit, al producte d’un ús incorrecte de la nostra llibertat individual o a l’ambient contaminat i estressant d’un estil de vida antinatural.Finalment, és evident que la mort segueix sent un fet inexorable, però ha perdut presència en les nostres vides: gairebé l’hem aconseguida amagar. Només apareix en els televisors, convertint-se així en un element més d’un decorat desproveït de tot sentit transcendent. L’estil de vida llampant, sorollós i atrafegat que portem deixa fora del nostre abast qualsevol referència tràgica a la mort. Els nostres fills poden arribar a la maduresa sense haver vist mai un cadàver real i, arribat el moment, la societat ens proporciona un procediment asèptic, professionalitzat i fora de la vista de tothom per superar el mal tràngol. Però, com hem dit, la superació dels vells riscos ens ha portat a conviure amb els riscos nous. L'inici de l'era atòmica ens va obligar a plantejar obertament la necessitat de limitar la nostra capacitat d'actuació, una capacitat que avui dia s'ha multiplicat en totes les direccions i que ens situa davant noves incògnites de complexitat creixent, algunes de les quals potser tot just intuïm. En biologia ens movem sobre l’estreta línia que divideix l'ús de l'abús. El risc de l'energia nuclear, que no es troba tant en el seu infinit potencial destructiu com en la seva proliferació, s'ha conjurat fins avui gràcies a un tens equilibri que cada cop és més inestable. No arribem a comprendre bé el desafiament climàtic mentre seguim assistint impassibles a l'extinció en massa de la biodiversitat del planeta. I tants d’altres. Els nous riscos ens plantegen reptes crucials i únicament els podrem defugir mitjançant una actuació conscientment assenyada, però, la podrem emprendre des de la posició que els individus ocupen en la Societat de la Ignorància? Els experts, tancats en les seves torres d'ivori, amb prou feines aconsegueixen albirar les conseqüències de les seves accions col·lectives, i encara que fos així, no disposarien de capacitat d'incidència sobre els responsables polítics, i molt menys, sobre la massa. La ignorància consubstancial dels actuals temps exponencials ens aboca a una ceguesa generalitzada, de conseqüències imprevisibles que, en darrer terme, ens impedeix identificar i assumir la porció de responsabilitat que, com mai fins ara, recau sobre cadascun de nosaltres.

Beneficis i riscos de la natació

ides@fundacio-ides.org — 2009-09-09

El dia 20 d’octubre de 2009 l'IDES presenta l’Estudi de l’aire de les piscines d’ús públic al Saló Internacional de Piscines de Barcelona. Amb aquest estudi s’espera donar a conèixer la importància de la química del aire i de les instal·lacions associades en les piscines d’ús públic.

En termes generals, es pot dir que la natació és una pràctica esportiva molt saludable. L’equilibri hidrostàtic que ofereix l’aigua facilita els moviments, disminueix l’efecte de la compressió sobre la columna vertebral, permet postures variades i afavoreix l’activitat física de grups variats de músculs. Per aquest motius, les activitats en el medi aquàtic són les més adequades per a persones amb mobilitat reduïda, per a les que pateixen un procés inflamatori de caràcter reumàtic, un problema d’origen neurològic, una lesió o, simplement, un excés de pes.

A més d’aquests beneficis, val a dir que les persones que pateixen asma i certes malalties respiratòries també es veuen beneficiades per la natació. El fet que a l’espai de les piscines es creï d’una atmosfera càlida i humida que impedeix la pèrdua de calor i humitat per les vies aèries (estímul fonamental per desencadenar la crisi d’asma d’esforç) fa que aquesta sigui una activitat segura per a aquestes persones. Una evidència d’aquest fet és que molts dels esportistes de gran nivell internacional, que són asmàtics, realitzen algun esport relacionat amb el medi aquàtic.
Malgrat els clars beneficis de la pràctica de la natació, a les piscines també hi trobem la presència de riscos, tal i com es va veure a l’Estudi Higienicosanitari de les Piscines d’Ús Públic, publicat pel Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona (CETIB) el 2006 .

En aquest estudi, es van analitzar de forma transversal els principals riscos que afecten a les piscines cobertes d’ús públic, els quals es poden destriar en tres grans grups: els riscos de seguretat, derivats de la utilització d’aquests espais, els riscos microbiològics, relacionats amb la proliferació de bacteris, fongs i altres microorganismes i els riscos produïts per agents químics, relacionats amb la utilització dels productes per a la desinfecció de l’aigua de les piscines.

Una de les conclusions d’aquest estudi va ser que, l’aire de les piscines, era un gran desconegut i que, per tant, tot i que hi ha molts indicis sobre els problemes per a la salut derivats de la presència dels productes químics usats en la desinfecció d’aquests espais, encara queda un llarg camí per recórrer en aquest camp.

Per aquest motiu, l’any 2008 l’IDES inicia l’Estudi de l’Aire de les Piscines d’Ús Públic, que ara acaba de finalitzar. Aquest estudi neix amb la voluntat de conèixer millor quins són els riscos produïts pels agents químics sobre l’aire de les piscines (i concretament els procedents de la desinfecció), a fi de millorar-ne la seguretat i la qualitat. Per fer-ho, s’ha comptat amb la participació d’un equip multidisciplinari que ha comptat amb experts en química, enginyeria i medicina.

Estructura de l'estudi

Per entendre les múltiples disciplines que cal abordar per a conèixer quina és la problemàtica d’aquests espais a continuació es presenta un breu resum del contingut de cada un dels cinc capítols centrals de l’estudi:

Capítol 1. Legislació d’aplicació
Les diferents normatives, tant a nivell estatal com de les comunitats autònomes, són fonamentals per entendre les característiques que han de complir aquests espais, així com les diferències constructives de les instal·lacions en funció de la seva antiguitat (segons la normativa que els és d’aplicació).

Capítol 2. Descripció de les instal·lacions de tractament d’aire
Tot i que ens pugui passar per alt, la configuració de la instal·lació de tractament d’aire, és un dels elements més determinants pel que fa a la concentració de productes químics i altres aspectes relacionats amb la seguretat. Cal tenir present que un mal disseny de la instal·lació d’aire pot produir, per exemple, una elevada concentració de productes en un determinat punt del recinte o bé afavorir la formació de condensacions a la superfície interior dels tancaments.

Capítol 3. Agents químics de l’aire de les piscines. Generalitats, mètodes analítics i instrumental
El mètode més utilitzat per a la desinfecció de l’aigua és la cloració (desinfecció de d’aigua mitjançant clor o compostos clorats). La cloració fa que apareguin una sèrie de subproductes, com els trihalometans o les tricloramines, ambdós amb un impacte danyós sobre la salut de les persones.
En aquest capítol es fa un recull dels mètodes analítics més utilitzats a l’hora de detectar i mesurar la presència d’aquests productes químics, així com l’instrumental que cal emprar per aplicar els mètodes correctament.

Capítol 4. Efectes sobre la salut dels compostos utilitzats en el tractament de l’aigua de les piscines
Tot i que, com s’ha dit, són molts els beneficis de la natació, els productes utilitzats en la desinfecció són substàncies amb un alt poder irritant que poden comportar greus problemes per a la salut i, especialment, si se’n perllonga l’exposició. Per aquest motiu, és especialment interessant tenir en compte els efectes que provoquen sobre els treballadors o sobre esportistes d’elit, ja que el seu temps d’exposició és més elevat que el de la resta d’usuaris. És conegut que aquests productes poden portar problemes sobre la pell, les vies respiratòries i sobre tot en els infants. Fins i tot s’apunta que poden afavorir l’aparició de certs tipus de càncers.

Capítol 5. Metodologia i protocols per al manteniment i la diagnosi de l’estat de l’aire de les piscines d’ús públic
Podríem dir que aquesta és la part més pragmàtica de l’estudi, on tota la informació tractada en els capítols anteriors, pren un caire pràctic i aplicable a la realitat. D’aquesta manera, aquí es posa en relleu quins són els aspectes clau a l’hora d’establir un control adequat sobre l’estat d’aquestes instal·lacions, amb temes com: manteniment preventiu, diagnosi de la qualitat de l’aire, control de la salut dels treballadors, informació i sensibilització als usuaris, entre d’altres.

En resum, podem dir que aquest estudi constitueix una eina de gran valor per als gestors de les piscines cobertes i per a totes aquelles persones sensibilitzades amb la seguretat en aquests espais. Per tal de donar continuïtat a aquest estudi, s’està treballant per poder realitzar un treball de camp que ha de servir per aplicar els conceptes teòrics desenvolupats en aquest primer estudi, on es podrà veure, realment, quina és la realitat de les piscines d’ús públic del nostre entorn pel que fa a les seves condicions i a la presència d’agents químics en l’aire.

XII Fòrum de la Seguretat supera les expectatives

ides@fundacio-ides.org — 2009-07-10

Aquest mes dediquem l’espai de l’expert al Fòrum de la Seguretat, que varem celebrar el passat 18 de juny, amb el títol “El model d’intervenció administrativa a Catalunya i la gestió del risc i la seguretat. Estat actual i perspectives de futur”.

El text us el podeu baixar en PDF.

En aquest moments estem treballant en el dossier que contindrà les ponències i el col·loqui.

Seguretat, salut i societat

ides@fundacio-ides.org — 2009-06-05

En aquest article, els autors, que exerceixen diferents càrrecs en l'Agència de Salut Pública de Barcelona, ens presenten una visió de la salut, des de la perspectiva de la previsió i la incidènica que aquesta té a la societat.

L’Agència de Salut Pública de Barcelona, organisme consorciat entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, treballa per a millorar la salut de la ciutadania i de les persones que visiten la ciutat de Barcelona des d’una visió comunitària dels problemes o necessitats de salut.

La seva cartera de serveis contempla les actuacions de protecció de la salut en matèria de seguretat alimentària i ambiental adreçades a minimitzar el risc per a la salut derivat de la possible presència de perills físics, químics o microbiològics en els aliments, les aigües o l’aire; aspectes que en alguna altra ocasió ja han estat tractats per part d’altres experts. Una altra part important de la cartera de serveis de l’Agència es concreta en les activitats de promoció de la salut i prevenció de la malaltia. Les primeres van adreçades a informar i educar la població sobre els beneficis d’uns hàbits de vida saludables com són la pràctica regular de l’esport, una alimentació sana i equilibrada o l’evitació del consum de substàncies addictives com el tabac, l’alcohol o les drogues il·legals. Les segones van encaminades a evitar l’aparició de malalties; aquí tindríem mesures com el cribratge de càncer de mama, les vacunacions sistemàtiques o les pràctiques de sexe segur.

Al nostre país, tant a Catalunya com en l’àmbit més concret de la ciutat de Barcelona, gaudim d’un sistema sanitari que cobreix, d’una banda, les necessitats de salut de la persona com a individu, mitjançant l’atenció que rep als centres d’assistència primària, primer nivell d'accés dels ciutadans i ciutadanes al sistema, fins a l’atenció sanitària especialitzada que rep als hospitals, sense oblidar la disponibilitat i accés a recursos específics sociosanitaris. D’altra banda, el sistema cobreix també, amb força efectivitat, les necessitats de salut pública, vistes des d’una òptica comunitària, de conjunt de la població.Aquest sistema sanitari amb la seva accessibilitat, capacitat resolutiva, efectivitat i eficiència, juntament amb la millora d’altres determinants de la salut, han permès una tendència a l'augment continu de l'esperança de vida.

La població de la ciutat de Barcelona gaudeix d'una esperança de vida mai coneguda pels barcelonins i, especialment, per les barcelonines; l'any 2006 va ser de 78,2 anys en els homes i de 84,8 anys en les dones. Si hi afegim l’admiració i la confiança que professem cap els avenços mèdics pensant que ho poden resoldre tot. o gairebé tot, la pressió publicitària de la indústria farmacèutica, els missatges o informacions no sempre encertades o adequades, el tractament desenfocat o frívol d’alguns temes de salut, tant per part d’alguns professionals sanitaris, com de mitjans de comunicació i polítics, així com un model d’oci molt centrat en la simple diversió i el consum, tenim un grapat d’elements de confusió que ens porten a tenir una falsa percepció de seguretat en una gran part de la població, especialment la població jove i adolescent.

Potser ens creiem molt segurs i ens pensem que decidim què pot afectar la nostra salut i què no, sense massa coneixement, sense informació contrastada i sense reflexió. I en base a aquesta decisió moltes persones adopten conductes individuals que menystenen i banalitzen el risc al que poden estar exposades. En tenim una llarga llista d’exemples.

L’expansió de la moda dels piercings i tatuatges, que va anar combinada amb la poca o nul·la informació que tenien els seus usuaris sobre els riscos per a la seva salut, juntament amb males pràctiques, suposava un risc clar d’infeccions i possibles problemes al·lèrgics. Malgrat això, l’usuari sovint no en percebia un risc clar i s’han registrat problemes de salut. Les darreres dades i estudis destaquen l'augment de consum tant de cànnabis com de cocaïna; el cànnabis continua essent la substància il·legal amb més penetració social i amb més consum juvenil. Aquest fet no és trivial ni innocu per a tots.Alguns brots epidèmics recents de virus de l’hepatitis. El possible repunt a l’alça de la infecció per VIH-sida en determinats grups de la població ens apunten que alguna cosa no acaba d’anar bé.La píndola del dia després o de l’endemà n’és un altre exemple recent.

Es pot arribar a creure que es poden mantenir relacions sexuals sense mesures anticonceptives per evitar l’embaràs no desitjat. Tenim, per si de cas, la píndola amb dispensació sense recepta mèdica. En el cas dels piercings es va posar de manifest la necessitat d’establir una regulació específica per cobrir el buit legal existent, amb la finalitat de garantir la informació sobre els riscos que comporta, el consentiment informat, les condicions dels establiments i dels productes emprats i la bona praxi per evitar el risc d’infeccions. Això s’ha fet i s’aplica. pel que fa al cànnabis, les campanyes d’informació i els programes de prevenció no han pogut contrarestar totalment la pressió de l’entorn sobre el jove o l’adolescent, que en té una ample disponibilitat i l’accés i a un preu assequible. Tot i així hi ha indicis recents de millora de la situació. La baixa percepció de risc davant determinades pràctiques sexuals en el col·lectiu d’homes que practiquen sexe amb altres homes i la seva creença que ningú es mor ja de sida i que hi ha recursos terapèutics eficaços per fer front a la infecció si aquesta es produeix, han dut a baixar la guàrdia i a relaxar les pràctiques de prevenció de risc, com pot ser l’ús del preservatiu.

Ens cal insistir i treballar més els missatges i les actuacions preventives. Respecte el darrer exemple, sobre la píndola de l’endemà, val a dir que no es recomana com a mètode anticonceptiu habitual, sinó que es contempla com un mètode d’emergència. Cal recordar, també, que no preveu les malalties de transmissió sexual com la sida i que, com a medicament que és, pot tenir en algunes ocasions efectes secundaris. És una mesura que ajuda a evitar les interrupcions voluntàries de l’embaràs en dones joves i això és bo, però no deixa de ser un recurs més, però mai, el de primera elecció.

Davant la percepció de falsa seguretat que s’ha instaurat en alguns segments de la nostra societat, els responsables de salut pública tenim tot un repte; ens toca fer una reflexió a fons, buscant sinèrgies i complicitats amb interlocutors de l’àmbit sanitari, educatiu, de joventut, del món de l’oci, del teixit associatiu, etc. per repensar o desplegar noves intervencions informatives i educatives, adequant el contingut i el format dels missatges als diferents col·lectius a qui s’adrecen, avaluar-les després i descartar aquelles que es demostren poc o gens efectives.

Hem de saber generar de forma col·lectiva missatges prudents però contundents, que no generin situacions d’alarma, però que tampoc indueixin a rebaixar la vigilància.

Seguretat i defensa a Europa

ides@fundacio-ides.org — 2009-05-04

L'autor analitza el que ha fet fins ara la Unió Europea en matèria de seguretat i defensa i reflexiona sobre quin és el seu paper.

En el món que vivim, cada vegada més global i més complex, la seguretat ha deixat de ser un concepte unitari i ha pres una dimensió en la que intervenen diferents actors, esdevenint per tant en un concepte multidimensional. Així, pel que fa a les forces armades, en general, en els estats europeus s’observa un descens, tant d’efectius humans com d’armament, motivat, en part, per l’acabament de la Guerra Freda i la fi del bloc de l’Europa de l’est, simbolitzada amb la caiguda del mur de Berlín l’any 1989 i controlat pel Tractat sobre les Forces Armades no Convencionals (CFE), que estableix un acord a la baixa de les armes. Aquest descens es nota especialment en la dotació d’efectius humans, en part degut a la professionalització de les forces armades i també en la dotació de tancs, ja que els estats de l’Europa central en tenien un nombre considerable amb l’objectiu de poder frenar qualsevol invasió dels exèrcits de l’antiga URSS.

Aquesta reducció de capacitat militar s’explica perquè els estats europeus ja no se senten amenaçats per l’enemic de l’est. A més, la majoria d’estats membres de la UE, ja que no tots hi pertanyen, compten amb el suport de l’OTAN, que fa les funcions de gendarme quan convé. I també per la pròpia evolució de la societat europea, cada vegada més conscienciada en escenaris de pau, que condiciona als governants. En aquest escenari, els Estats Units tenen una capacitat militar molt per sobre de qualsevol altre estat del planeta i tot apunta que seguirà sent així durant molts anys.

Els estats emergents, com la Xina o l’Índia, creixen en capacitat militar i es postulen com a futures potències mundials, però de moment són només potències regionals.Si ho mirem des del punt de vista polític, les forces armades són un element positiu per plasmar compromisos amb les organitzacions internacionals i representen la voluntat de contribuir a un món més estable, de manera que aposten per intervenir en la seguretat global. I, des del punt de vista militar, aquest nou marc d’actuació ha suposat la millora de les capacitats, mitjans i procediments de les forces armades.

I és en aquest entorn que convindria establir controls efectius sobre la dotació i moratòria de capacitat nuclear entre els estats que en disposen, tot orientant el seu arsenal a la baixa, i evitar que els estats que hi volen accedir, no ho puguin fer. El control s’ha d’establir a base d’introduir impediments legals i normatius en la transferència de materials, de promoure acords multilaterals o bé d’utilitzar tecnologies nuclears que no contribueixin a la proliferació.

De fet, però, en general, es pot considerar que, avui en dia, el concepte de negociació, moratòria o desarmament no està en la ment dels governs que segueixen apostant, amb l’objectiu de la seguretat, per disposar de capacitats militars suficients per poder influir. De fet, s’hi han destinat enormes sumes, en recursos militars en nom de la defensa i la democràcia que convindria reconduir cap a escenaris de negociació que ens portin a un món més estable. Esperem que la nova Administració Obama ajudi en aquesta direcció.

Per altra part, s’observa que cada vegada la seguretat interior d’un estat i la defensa, entesa com acció militar, estan més relacionats, de manera que els serveis d’intel·ligència s’han de tractar i organitzar d’una manera global, amb l’objectiu de ser eficients en tots els àmbits de la societat. De fet, va prenent cos l’orientació dels serveis d’intel·ligència cap als nous escenaris dels conflictes, com són el terrorisme internacional o els estats fracassats i també la necessitat de configurar una comunitat d’intel·ligència d’àmbit europeu. Pel que fa a la Unió Europea, el desenvolupament d’una Unió amb capacitat política, ha d’anar acompanyada d’avenços en la integració dels serveis d’intel·ligència dels estats membres.

També es fa necessari establir mecanismes de col·laboració, en l’àmbit de la intel·ligència, amb altres estats o organitzacions internacionals, que tinguin interessos comuns, com poden ser els Estats Units i l’OTAN. Es tracta d’establir el camí cap a una comunitat internacional d’intel·ligència, integrada pels estats que comparteixin els mateixos valors democràtics i respectuosos amb la Carta de les Nacions Unides i la Declaració Universal dels Drets Humans.

Així, en l’escenari de la modernització dels exèrcits, caldria que, a més de cercar l’eficàcia operativa en el camp militar, també s’orientés cap a escenaris civils, de manera que l’exèrcit deixés de ser una força ociosa, mentre no hi hagi conflicte armat, de manera que col·labori de ple amb les necessitats de la societat, juntament amb les altres forces de seguretat de l’estat i de la Unió Europea.

Així, una alternativa a l’increment armamentístic seria entrar en un procés de negociació amb els estats importants del planeta, amb la finalitat de revisar les xifres d’inversió en material militar que hi ha actualment i aconseguir una moratòria. De ben segur que la ciutadania, almenys l’europea, ho veuria bé, però aquesta opció és complexa degut a la geoestratègica mundial del moment i als interessos dels diferents estats.

Es fa necessari el compromís de les autoritats polítiques dels estats i de la UE per a desenvolupar un entorn de formació i d’informació a l’opinió pública europea. S’ha d’explicar bé a la ciutadania que el manteniment, o el possible increment, de la despesa militar, pot arribar a ser positiu per a la pau, si la força que s’obté d’aquesta inversió, es destina a evitar possibles conflictes o a intervenir en escenaris de guerra, amb la finalitat d’aturar-la. La realitat ens demostra que, sense força militar, només amb la capacitat de la paraula, no s’aturen tots els conflictes.

En definitiva, si la UE vol ser influent en el món i parlar d’igual a igual als EUA i a altres àrees potents del planeta, s’ha de plantejar seriosament invertir la tendència i avançar en una política de seguretat i defensa comuna i efectiva, amb capacitat d’influir, amb la finalitat de defensar els interessos, la seguretat i la llibertat dels seus ciutadans i alhora, tenir capacitat per exportar al món els valors que li són propis com el multilateralisme, la solució negociada dels conflictes, la tolerància, la solidaritat, el respecte als drets humans i a les minories, la democràcia i la pau, així com desenvolupar elements de negociació adequats que permetin establir i consolidar acords de desarmament, amb la finalitat de construir un món més just i sostenible.

Funcions i responsabilitats dels agents que intervenen en una instal·lació industrial

ides@fundacio-ides.org — 2009-04-03

El 12 de març es va presentar l’estudi Funcions i responsabilitats dels agents que intervenen en una instal·lació industrial a la sala d’actes del CETIB.

Aquest estudi escrit per Ramon Garriga, expert en seguretat industrial, constitueix el primer dintre de la línia d’estudis tècnics editat de l’Institut d’Estudis de la Seguretat (IDES) amb el qual s’ha volgut posar les bases per a la publicació de nous treballs centrats en els diferents àmbits de la seguretat.

L’acte de presentació va comptar amb la presència de ponents d’un alt nivell i amb un aforament notable, gairebé cent persones. El públic estava compost, especialment per professionals del sector, representants de l’Administració i membres d’associacions i altres agents del sector.

La jornada va tenir una durada d’unes tres hores, dividides en tres parts (benvinguda, presentació de l’estudi i taula rodona dels agents) i va comptar amb la intervenció de tretze persones de diferents entitats, totes elles amb un pes destacat dintre de la cadena de valor de les instal·lacions industrials.

Podeu descarregar un resum de les principals conclusions en el fitxer adjunt.

Danys ocasionats pel vent i la seva relació amb les assegurances

ides@fundacio-ides.org — 2009-03-04

L'autor ens fa una reflexió molt instructiva sobre com funciona el món de l'assegurança i ho relaciona amb el vent que vam tenir els dies 24 i 25 de gener.

Al llibre La cobertura aseguradora de las catástrofes naturales publicat pel Consorcio de Compensación de Seguros l’any 2008 s’analitzen les fórmules que s’han vingut utilitzant a diferents països amb la finalitat de finançar els danys que les catàstrofes naturals provoquen. Pel que fa als danys produïts pel vent, indica que "España no es un país donde sean especialmente frecuentes eventos huracanados, aunque se han conocido en ciertas ocasiones rachas de hasta 200 km/h. Y en algún momento el impacto en vidas y bienes ha sido relevante. En el caso del fenómeno ciclónico que izo estragos en Madrid el 12 de mayo de 1886, con vientos de hasta 140 km/h, matando a 24 personas, hiriendo gravemente a otras 78 y dejando tras sí cuantiosos daños […]

En 1941 un incendio avivado por un fuerte temporal de viento, que alcanzó rachas superiores a 180 km/h. Arrasó el centro de Santander. [...]

Finalmente, los tornados son fenómenos no desconocidos en Espanya, aunque vienen teniendo poca incidencia."

No cal indicar que, en els darrers anys, els danys per ventades extraordinàries estan sent més freqüents i abundants.

El vent és un moviment turbulent d’aire que circula al llarg de la superfície del terreny en què l’espessor de la capa límit pot ser de diversos quilòmetres. La turbulència es manifesta per augments de pressió periòdics i xocs irregulars (ràfegues).

Al sector assegurador, i de forma general a les pòlisses multirisc (llar, comunitat, comerç, oficines i indústria), s’ofereix cobertura per als danys produïts per vent sempre que superin els 72 - 75 - 84 -90 -96 km/h, cobertura que pot variar segons la companyia i dependre de l’“anormalitat” de la ventada. Per això és important llegir les condicions generals o estar assessorat per un professional (mediador d’assegurances).

Analitzades les Condicions Generals d'onze companyies, els resultats han estat el següents:

•Deu companyies cobreixen els danys per acció directa del vent (tot i que aquesta definició ha esdevingut una font de conflictes d’interpretació davant els casos en els quals el vent tomba un arbre o impacta contra un bé) i només una companyia cobreix els danys produïts pel vent.

•Sis companyies cobreixen els danys produïts pels objectes desplaçats pel vent i cinc companyies no els cobreixen.

•Set companyies cobreixen la reposició dels arbres danyats pel vent i quatre companyies els exclouen.

La indemnització dels danys ocasionats pel vent que supera els 135 km/h correspon al Consorci, per considerar-los inclosos dins la cobertura de tempesta ciclònica atípica de la manera que s’indica en les condicions generals de totes les pòlisses que, obligatòriament, han d’incloure las garanties del Consorci.

S’entén per tempestes ciclòniques atípiques:

•Ciclons violents de caràcter tropical amb vents de més de 96 km/h amitjanats sobre intervals de 10 minuts i precipitacions de més de 40 litres per metre quadrat i hora.

•Borrasques fredes amb irrupció d’aire àrtic, amb vents de +84 km/h. amitjanats sobre intervals de 10 minuts i temperatures a nivell del mar de 6ºC.

•Caps de fibló (tornados): borrasques tropicals que formen columnes nuvoloses cap al terra.

•Vents extraordinaris amb ratxes de més de 135 km/h mantingudes durant intervals de 3 segons (incorporat pel Reial Decret 300/2004)

Amb referència als vents dels dies 23 a 25 de gener d’enguany, el Consorci va remetre una nota en la qual s’indicava que els municipis afectats per vents, la força dels quals superés els 135 km/h, el mateix Consorci es faria càrrec dels danys produïts i, a tal efecte, en data 28 de gener va publicar un llistat de termes municipals en els quals els danys serien coberts per l’organisme esmentat. Els municipis on els cops de vent varen ser inferiors a 135 km/h s’hauria de comunicar directament el sinistre a les companyies asseguradores.

Arribats a aquest punt i recordant les comunicacions que es van difondre en els diferents mitjans de comunicació, es podria arribar a la següent conclusió, segons els diferents casos:

•Afectats sense pòlissa d’assegurança: es restaria a l’espera de si l’Administració ajudaria a sufragar els danys esmentats.

•Afectats amb pòlissa d’assegurança, en els casos que el vent hagués estat inferior als 135 km/h: cobrarien de la seva companyia d’assegurances a la qual haurien de comunicar el sinistre.

•Afectats amb pòlissa d’assegurança, en els casos que el vent hagués superat els 135 km/h: cobrarien directament del Consorci, a qui haurien de comunicar el sinistre.

La informació que es va obviar, però, en aquests comunicats informatius, segurament per no angoixar els perjudicats, va ser que, tant el Consorci com les companyies asseguradores, abans de fer front al pagament, haurien de peritar els danys, fet que pot incidir, a causa d’alguns paràmetres, a reduir la indemnització.

Aquests paràmetres son:

1-La modalitat en la qual s’ha establert la suma assegurada que pot ser:

• a valor de reposició de nou: la companyia acceptarà pagar el valor del bé malmès, a preu actual.

•a valor de mercat o depreciació: la companyia aplicarà una reducció sobre el valor del bé, a preu actual, en funció de la seva antiguitat i estat.

•a primer risc: la companyia pagarà els danys, com a màxim, per la quantitat fixada a la pòlissa.

2-La quantia de la suma assegurada fixada al contracte, ja que si és inferior a la real, la indemnització es reduirà en la mateixa proporció.

3-La franquícia establerta al contracte.

4-Les exclusions indicades a la pòlissa.

5-Altres cobertures pactades, com per exemple danys a jardins, aliments congelats, lucre cessant, etc.

Pel que fa a la distribució dels municipis que hagin patit vents superiors a 135 km/h, s’hi poden presentar situacions conflictives entre les companyies i el Consorci (sense que això afecti els assegurats) ja que s’ha de decidir, en aquest cas, qui es fa càrrec dels pagaments. Els paràmetres vindran donats per les mesures efectuades mitjançant els sensors de vent situats a 10 metres d'alçària del terra i sense especificar la cota del terreny respecte al nivell del mar, ja que és conegut que la velocitat del vent augmenta d’una manera molt ràpida en funció de l’alçària, però també d’altres paràmetres com l’altitud en la qual està situat el bé sinistrat, la seva forma, el nombre de cares afectades, els defectes de succió i pressió del propi vent i la desprotecció d’algunes zones, són elements determinants.

Una altra incidència la poden presentar els vehicles que s’han vist afectats per impactes d’objectes arrossegats pel vent, quan tenen la cobertura asseguradora a tot risc. En aquest cas, els danys es cobriran en funció de les característiques del municipi afectat i se’n faran càrrec, segons el cas, les companyies o el Consorci. En el cas que el vehicle estigui assegurat només a tercers, el pagament anirà a càrrec del Consorci, sempre que el sinistre s’hagi produït en un municipi afectat per ventades superiors a 135 km/hi la pòlissa del vehicle gaudeixi d’una cobertura addicional de danys propis (incendi, robatori, trencadissa de vidres, etc), perquè les companyies no cobreixen els danys directes als vehicles assegurats únicament a tercers.

Un altre tema delicat i, a priori, de difícil resolució, és el dels danys ocasionats per arbres arrencats pel vent que, en caure, hagin impactat sobre béns del propi assegurat (en aquest cas caldria conèixer les condicions generals i particulars de cada pòlissa) o els danys a terceres persones (en aquest cas s’hauria de verificar si el propietari de l’arbre va contractar la cobertura de responsabilitat civil perquè, en cas contrari, s’hauria de solucionar als Jutjats)

Ozó... aquell gran desconegut i maltractat

ides@fundacio-ides.org — 2009-02-03

La manca de coneixement dels beneficis i perills de l’ozó, ha comportat una mala aplicació i, en conseqüència, un mal ús en la seva manipulació.

La manca de coneixement dels beneficis i perills de l’ozó, ha comportat una mala aplicació i, en conseqüència, un mal ús en la manipulació d’aquest gas. Aquest fet ha provocat que el seu nom s’associés a un cert desprestigi i generés crítiques i controvèrsia.

La pròpia experiència és la eina que tenim més a l’abast, els què , per la nostra professió treballem amb l’ozó, per mirar de desencallar una mica aquesta mala premsa que tant injustament s’ha guanyat.

Les següents afirmacions, són experiències i reflexions basades en el meu contacte laboral, professional i d’estudi de les aplicacions d’aquest fluid, que he anat desenvolupant en diferents àmbits per solucionar problemes, tant de contaminació com de seguretat ambiental o de la salut.

L’ozó és un biocida natural que, pel seu poder d’oxidació, destrueix virus, bactèries, fongs i verdet, sense generar cap tipus de residu.

Observant la natura, veiem com les descàrregues elèctriques dels llamps en contacte amb l’oxigen produeixen ozó. La tecnologia vol arribar a aquest mateix concepte, dissenyant aparells capaços de provocar aquesta mateixa reacció en dosis més petites ( però suficients) per solucionar molts dels problemes que tenim al nostre entorn: des de la destrucció de la legionel·la a l’aigua, la purificació ambiental (lliurant l’aire dels microorganismes), o la regeneració, per oxigenació, de les cèl·lules (per exemple, en l’aplicació en hèrnies discals que, al tractar-se d’esquinços o del desgast del coixí intervertebral, amb l’aplicació de l’ozó, aconseguim una regeneració del teixit sense necessitat de cirurgia), fins a conceptes tant senzills com la dispersió de virus que comporta el fet que un treballador constipat acudeixi a la feina. Aquesta assistència afectarà, de ben segur, persones del seu voltant. Doncs bé, si hi apliquem ozó, a l’ambient, mitjançant l’aire condicionat, eliminarem la propagació dels agents responsables d’aquest constipat, reduint les baixes laborals i incrementant la seguretat i la qualitat de l’aire.

En l’aplicació a cambres de verdures, també hem aconseguit allargar la vida del producte sense malmetre les seves condicions naturals perquè l’ozó neutralitza l’etilè que els propis productes fabriquen per a la seva fermentació i, per tant, amb aquesta neutralització, aconseguim que el producte no es podreixi i controlem la seva qualitat. Com a conseqüència d’això podem augmentar la temperatura de la cambra 2ºC per sobre de l’habitual, obtenint un estalvi energètic considerable que permet al pagès decidir el moment de venda del seu producte, aprofitant les variacions diàries del mercat.

Ja hem vist alguns dels beneficis de l’ozó, però també cal tenir en compte alguns factors sobre la seva aplicació per evitar perills innecessaris en la salut de les persones i evitar, així, perills innecessaris. Seguint el protocol de seguretat, els valors màxims d’ozó als llocs on hi ha presència humana és de 0,2mg/m3 i, per a la població de risc (gent gran, nens i esportistes), de 0,1mg/m3. També cal tenir en compte, en la seva fabricació, els següents factors: la humitat i la temperatura. Un excés d’humitat pot comportar la fabricació d’òxid nitrós (component tòxic per a la salut) i si la temperatura de l’habitacle on es fabrica l’ozó supera els 40ºC, ens trobarem que en realitat, no estarem fabricant ozó sinó oxigen (hem d’aclarir que això afecta només a l’aire que fem servir per a la fabricació, no al lloc d’aplicació). Si preveiéssim aquest risc, s’haurien d’afegir mesures de control per assegurar els valors de la fabricació: en el cas dels mil·ligrams en presència de persones, una sonda de limitació de producció ens asseguraria la no superació d’aquests valors i pel que fa a la fabricació caldria un control de qualitat de l’aire que el modifiqués en el moment que calgui.

Podríem concloure dient que hi ha un camp molt ampli, encara per a descobrir, sobre les aplicacions de l’ozó i, sense cap mena de dubte, pot arribar a ser el substitut de productes químics que comporten un risc per al nostre entorn. La natura és molt sàvia, només hem d’aprendre a llegir entre línies el què ens vol dir.