Institut d'Estudis de la Seguretat | Part I

Part I. Societat de la informació i societat del risc

Vivim en un món dominat per la competència a escala global. En bona part dels casos, els estats tenen una escassa capacitat d'influir en decisions que afecten profundament les vides dels seus ciutadans: els recents casos de Danone i Marks & Spencer en són un exemple. Les grans corporacions multinacionals tenen una gran quota de poder, que té el seu origen en la capacitat de repartir les diferents fraccions dels processos productius arreu del món. Més concretament, poden decidir on invertir, on produir, on contribuir fiscalment i on residir. Però anem per parts.

Les societats, mitjançant els processos productius, generen un excedent: aquella part del producte social que sobra un cop deduït el que és necessari per a la subsistència i la reproducció social. Les regles socials que determinen com s'apropia d’aquest excedent i l’usat són el que es coneix com a mode de producció. En el capitalisme, la regla social que determina aquesta apropiació i ús és la propietat dels mitjans de producció. És a dir, qui té la propietat d'aquests mitjans està legitimat per apropiar-se l'excedent i decidir-ne l’ús, això sí, amb les limitacions que imposi l'Estat.

Durant el segle XX el capitalisme ha conviscut amb un altre mode de producció: l'estatisme o col·lectivisme. En aquest cas, el control de l'excedent és extern a l'esfera econòmica i rau en aquells grups socials que tenen el control de l'Estat. Mentre que el capitalisme s'orienta cap a la maximització del benefici (excedent), l'estatisme s'orienta cap a la maximització del poder; és a dir, cap a maximitzar la probabilitat que les conductes de les persones s'ajustin als interessos dels qui detenen el poder.

Però si la identificació de la regla del control de l'excedent és imprescindible per entendre l'organització social, no és menys important la identificació dels factors clau que determinen el volum d'aquest excedent; o, el que és el mateix, quin és o quins són els factors determinants de la productivitat en un determinat moment històric. Aquests factors, que caracteritzen les relacions tècniques de producció, defineixen el que es coneix com a mode de desenvolupament. En el mode de desenvolupament agrari, eren la quantitat de recursos humans i de recursos naturals els que determinaven el volum de l'excedent. En canvi, en l’industrialisme, varen ser les noves formes d'energia i la seva capacitat d'ús descentralitzat els determinants de l'increment de la productivitat. I avui, en l’informacionalisme, o mode de desenvolupament informacional, són les tecnologies de la informació i la comunicació els elements determinants de la productivitat.

Avui, amb l’ensorrament del comunisme soviètic, tenim arreu del món un únic mode de producció dominant, el capitalisme, i s’està configurant un nou mode de desenvolupament, l’informacionalisme. Capitalisme i informacionalisme són el binomi que caracteritza una nova societat, que denominem societat informacional o societat de la informació. Per a M. Castells, la societat de la informació "és una forma específica d’organització social en la qual la generació, el processament i la transmissió de la informació es converteixen en les fonts fonamentals de la productivitat i el poder, a causa de les noves condicions tecnològiques que sorgeixen en aquest període històric”.¹ No hi ha dubte que amb la revolució industrial es va obrir un període d'extraordinaris avenços que ha permès sostenir l'estat del benestar i fruir d'un important augment de la qualitat de vida per a bona part de les persones que habitem aquesta part reduïda del món que es coneix com a països desenvolupats. Però aquest procés d'incorporació massiva de tecnologies no ha estat del tot innocu.

Juntament amb aquestes tecnologies –i les seves utilitats– s'han incorporat riscos (en anglès, aquest fet es coneix amb l’expressió bads with goods). Es pot dir que aquests efectes perversos del desenvolupament, que anomenem riscos, tenen capacitat per modelar les societats industrials? Per a Ulrich Beck, aquests riscos no sols tenen capacitat per modelar-les, sinó per confrontar-les amb la seva autodestrucció. De fet, determinen una nova configuració social, que es designa amb el nom de societat del risc. Per a ell, "societats del risc són aquelles societats que, al principi de manera encoberta i després de manera cada cop més evident, estan enfrontades als desafiaments de la possibilitat d'autodestrucció real de totes les formes de vida d'aquest planeta".² Per a Beck, els macroperills que avui caracteritzen la societat del risc són ecològics, nuclears, químics i genètics.

Amb tot, la característica definidora d'aquesta època, segons el mateix autor, no és física –el potencial de destrucció–, sinó social: el fracàs de les institucions per fer front a aquest potencial de destructivitat. Abans de fer el proper pas, es fa necessari esmentar breument alguna de les característiques fonamentals d'aquests nous riscos.

1. Són riscos associats a la modernitat.

Els riscos de la premodernitat estaven associats a catàstrofes naturals (terratrèmols, inundacions, fams, etc.) o bé no eren l’efecte de decisions humanes prèvies (com podia ser el cas de les epidèmies de pesta). En aquest sentit, és preferible parlar d’amenaces en lloc de riscos, atès que la presència de decisions humanes per prevenir les catàstrofes o atenuar els seus efectes era inexistent o molt dèbil. En canvi, en la societat del risc, aquests riscos es produeixen com a conseqüència de la trajectòria de desenvolupament que han seguit les societats modernes. Els riscos acompanyen els beneficis del desenvolupament com polissons indesitjables.

2. El caràcter global dels riscos.

La globalització del risc té dues vessants. D'una banda, la intensa mundialització econòmica implica uns fluxos creixents de fonts de perill que van associats a les utilitats dels productes, en aquest maridatge indissoluble d'utilitat i risc. Només cal pensar en el cas de les vaques boges per adonar-nos d'aquesta circulació. D'altra banda, els efectes nocius traspassen les fronteres territorials com un ganivet travessa la mantega: el cas Txernòbil, l'efecte hivernacle, la contaminació transfronterera, la reducció de la capa d'ozó, etc. en són un bon exemple. En algun cas, més que parlar d'efectes transfronterers, s'ha de parlar d'efectes de caràcter universal.

3. La importància de la percepció del risc.

En la societat del risc, no és el risc objectiu el que determina la conducta de les persones, sinó la percepció que se'n té. Els riscos moderns són "invisibles", en el sentit que els seus efectes no es perceben directament. Així, per exemple, no percebem directament l'efecte hivernacle, i les conseqüències de la malaltia de les vaques boges no s'observen fins passat un elevat nombre d'anys. És la ciència la que fa "visibles" aquests perills. D'aquí que s'afirmi que la ciència "fixa els riscos" i la població "percep els riscos". No obstant això, la ciència no pot obtenir teories deterministes d'aquests fenòmens, sinó probabilístiques o estocàstiques, de manera que la mateixa col·lectivitat científica pot arribar a donar explicacions contradictòries dels fenòmens.

Tot això permet un potent joc de pressions socials i polítiques i atorga un paper rellevant als mitjans de comunicació. Entre el perill i la seva acceptació hi ha la següent cadena seqüencial: el risc objectiu, el coneixement públic i social d'aquest perill, i la valoració subjectiva del perill (percepció del risc).

1. Castells, M. (1997). La era de la informació: economia, societat y cultura. Madrid. Alianza editorial. 3 vol. (La citació ha estat traduïda al català per l’autor)
2. Beck, U. (1998). Políticas ecológicas en la edad del riesgo. Esplugues de Llobregat (Barcelona): El Roure Editorial. (La citació ha estat traduïda al català per l’autor)