- IDES
- Observatori del Risc
- Manifest
- Part II
Part II. Els macroperills i la resposta institucional
Es pot parlar avui de l'existència de perills objectius amb capacitat de confrontar les societats modernes amb la seva autodestrucció o bé amb danys irreparables de gran magnitud? O tan sols es tracta d'una construcció social dissenyada per grups socials i polítics que, amb escassa força electoral i a l'empara d'escenaris catastrofistes presentats com a probables, pretenen modular el comportament social i orientar les decisions polítiques cap a una societat més verda? El primer que cal dir és que el risc sempre és una construcció social. La pregunta que ens formulem és si darrera la construcció social podem considerar l'existència clara de macroperills objectius. Respondre a aquesta pregunta equival a respondre a la següent: Bophal, Txernòbil o l'efecte hivernacle són reals o són només una construcció social?
Avui, un fantasma recorre Europa: el fantasma de l'encefalopatia espongiforme bovina, conegut més comunament pel mal de les vaques boges. Per foragitar-lo, les autoritats sanitàries dels països europeus s'han conjurat en santa croada llençant a pires crematòries milers d'animals, en un espectacle dantesc que recorda la Santa Inquisició cremant bruixes i heretges. L'únic pecat dels bovins és el d’haver estat obligats a alterar la seva condició d’herbívors i convertir-se en carnívors.
Encara que el risc objectiu per a la població és relativament baix, aquesta ha percebut un gran perill, atiat per l’escassa credibilitat de les autoritats conjurades. El biaix entre la definició institucional del perill i la percepció d'aquest perill per la població ha empès cap a l'abisme de la fallida al sector carni dels bovins. I la historia no s'ha acabat.
La societat industrial havia fet i fa front als riscos amb dues eines bàsiques: la responsabilitat pel dany causat i l'assegurança. La responsabilitat requereix la previsibilitat dels danys i la imputabilitat causal.
Ara bé, els macroperills ecològics, nuclears, químics i genètics, característics de la societat industrial madura –la societat del risc– trenquen aquest esquema. En primer lloc, produeixen danys globals que en molts casos són irreparables i, per tant, la compensació amb diners no és possible. En segon lloc, prevenir la reparació posttraumàtica no és possible quan es tracta del pitjor accident hipotètic, atès que l'aniquilació és immensa; falla el control anticipat de les conseqüències. I, en tercer lloc, aquest tipus d'accidents no poden limitar-se ni localment, ni temporalment ni socialment. Tenen un començament, però no se sap quin és el final. En conseqüència, no són calculables amb els estàndards de mesura normalitzats.
Quina és la resposta institucional que s'articula per fer front a aquesta situació? És l‘única possible: la negació del perill. Utilitzant la millor tècnica per minimitzar el risc, per exemple en una planta nuclear, el màxim que es pot aconseguir és reduir la probabilitat, però mai no es podrà impedir que hi hagi el pitjor accident hipotètic. És més, la probabilitat d'accidents improbables creix amb el temps i amb el nombre de macrotecnologies implantades. En definitiva, es produeix una legalització de l'amenaça. La seguretat probable i el pitjor accident possible resulten compatibles. El dany físic més petit ocupa exèrcits de buròcrates; en canvi, el que amenaça a tothom, primer es minimitza, després es legalitza i, finalment, es deixa en mans del destí.
Quan periòdicament hi ha un accident, es procura que l'explicació sigui sempre la mateixa: l'errada humana o l'error en la utilització. Perquè l'errada humana o l'error en la utilització poden corregir-se, mentre que si és el sistema el que ha fallat, s'haurà de concebre de nou o bé abandonar-lo.
Els perills es minimitzen mitjançant càlculs que arriben al resultat que no són perills, sinó només riscos. La seva eliminació es produeix mitjançant comparacions, i es normalitzen jurídicament i científicament com a riscos residuals. Aquest paquet tan ben embolicat fa que tots aquells que protesten siguin estigmatitzats amb el qualificatiu d'irracionals, ja que s'oposen al "progrés".
La probabilitat que hi hagi accidents improbables augmenta amb el temps i amb el nombre de macrotecnologies implantades. Això produeix un degoteig d'accidents que qüestionen les afirmacions de seguretat que han de fer les institucions de la societat industrial. Cada nou accident recorda els anteriors en un món que els mitjans de comunicació han convertit en un veïnatge universal (global village). Aquí rau el contrapoder objectiu del perill.
Si en la societat industrial els conflictes eren entre el capital i el treball pel repartiment de la riquesa, en la societat del risc, tot i mantenir-se aquest conflicte, n'apareixen de nous. Apareixen conflictes entre productors de risc i afectats pel risc, motivats per les condicions de definició del perill, per exemple: a qui correspon la càrrega de la prova? És a dir, són els industrials els que estan obligats a aportar la prova, o bé tenen llum verda i són els afectats els que han de provar la toxicitat o qualsevol altre tipus de dany? Apareixen conflictes entre sectors del capital, que es manifesten pels conflictes entre diversos sectors d'activitat; és a dir, el que per a uns és un medi receptor de residus, per a altres pot formar part d'un factor productiu o d'un bé que s'incorpora a l'oferta. Per exemple, la contaminació d'un mar o d'un llac pot afectar la indústria pesquera o la indústria turística de la zona.
En aquest sentit, recentment hi ha hagut els enfonsaments en el Canal de la Mànega, primer, del petroler Erika i, més tard, del vaixell Ievoli Sun, que transportava productes tòxics, els quals han afectat les activitats vinculades a l'ús de les costes properes (pesca, turisme, etc.).
Els sectors econòmics en la societat del risc presenten una fragilitat afegida com a conseqüència de la diferència entre la definició institucional del perill i la percepció d'aquest perill per la població. Un determinat sector pot haver adquirit, amb gran esforç, condicions d’excel·lència i veure's abocat a la fallida per una alteració en la percepció del risc per part dels seus clients.