- IDES
- Observatori del Risc
- Manifest
- Part IV
Part IV. La globalització crea pobresa i exclusió?
La nova economia, que té a les noves tecnologies com a factor clau de la competitivitat i que s'organitza a escala global, distribueix millor la vàlua creada, o be produeix un risc més gran de desigualtat, pobresa i exclusió social?
Abans de respondre a aquesta pregunta, convé dir quelcom sobre l'evolució de l'economia en els darrers vint-i-cinc anys. A principis de la dècada dels 70, el sistema capitalista va manifestar símptomes d'esgotament. La rendibilitat empresarial tendia a la baixa i no era possible apel·lar al dèficit públic o a injeccions monetàries per esperonar el creixement, a menys que es volgués atiar el foc de la inflació. Per garantir un nou creixement sostingut, amb expectatives de beneficis a mitjà i llarg termini que promoguessin novament fluxos d'inversió suficients, era necessari un increment de la productivitat. Tanmateix, aquesta sortida requeria temps, de manera que l'estratègia adoptada a curt termini per a la recuperació dels beneficis va ser la reducció dels costos de producció –fonamentalment dels laborals– i l'expansió dels mercats. Als Estats Units, va ser el mercat militar el que va assegurar aquesta expansió; i al Japó, la protecció del mercat intern. En qualsevol d'aquestes estratègies, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) varen tenir un paper cabdal. Però per poder aprofitar els segments de mercat dels diferents països i les fraccions valuoses dels processos productius situades en diferents territoris, connectant-los a les xarxes globals, el capital requeria una gran mobilitat i les empreses, una elevada capacitat de comunicació. Aquestes són condicions que varen proporcionar, i proporcionen, la desregulació dels mercats i les noves tecnologies.
Es pot afirmar que amb les noves tecnologies anem cap a una societat sense treball, tal com sostenen autors com King, Rifkin, Gorz o Beck? Segons el llibre blanc de la Comissió Europea sobre creixement, competitivitat i ocupació (Croissance, compétitivité, emploi), en el període comprès entre els anys 1970 i 1992, als Estats Units la producció va créixer, en termes reals, un 70%, i l'ocupació, un 49%. Al Japó, aquests creixements varen ser del 173% i del 25%, respectivament. I a la Comunitat Europea, la producció va créixer un 81% i l'ocupació, un 9%, quasi tota creada en el sector públic. Si s'analitza la creació de llocs de treball, en valors absoluts, en els darrers vint-i-cinc anys també als Estats Units, Japó i la Unió Europea, es troben xifres que demostren, amb diferències relatives, una forta creació d'ocupació. D’altra banda, Martín Carnoy no troba una relació estadísticament significativa entre la difusió de noves tecnologies i l’evolució de l'ocupació per al període comprès entre 1987 i 1994, o, en tot cas, un efecte positiu.
Els autors crítics sostenen que la reducció d'ocupació en la indústria no es podrà compensar amb la creació d'ocupació en altres sectors, atès que aquests estaran afectats per l'augment de la productivitat provocat per la intensificació tecnològica i que aquests efectes encara no s'han manifestat.
Amb tot, avui, amb les dades disponibles, no es pot afirmar que les noves tecnologies portin, inevitablement, a una nova societat sense treball. El que sí que permeten d’afirmar aquestes dades és que el treball es torna flexible, precari. Quan s'agreguen, les diverses formes de flexibilització del treball –a temps parcial, temporal, autònom, etc.– dels darrers quinze anys s'observa un important creixement d'aquesta tipologia de treball en els països desenvolupats. Als països subdesenvolupats el treball informal o precari ha estat sempre la forma dominant. Si es focalitza l'atenció en l'Estat de Califòrnia, com a imatge de l'avenir, s'observa que el 57% del treball correspon a formes flexibles d'ocupació. Més encara, si ens centrem en Silicon Valley, el 80% de l'ocupació creada durant el període comprès entre 1984 i 1997 va ser en ocupació flexible. Però ja no cal anar a Silicon Valleyper obtenir aquestes dades. El Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya donava els valors següents per al primer trimestre de l'any 2001: dels 547.703 contractes de treball signats a Catalunya, el 86,26% eren de durada temporal i el 13,74% de durada indefinida. I d'aquest 13,74% hi havia un 2,6% de contractes indefinits a temps parcial. Tanmateix, en conjunt, l'estabilitat de l'ocupació a Catalunya és superior a la de la resta d'Espanya.
Aquesta flexibilitat és una estratègia de racionalització empresarial que no sols redueix els costos laborals, sinó que fa recaure els riscos sobre les espatlles dels treballadors. És la penetració del mercat en les empreses. És, en definitiva, el treball just in time.
Aquest deteriorament de les condicions de treball no prové d'una lògica intrínseca a les noves tecnologies, sinó d'una reestructuració de les relacions entre el capital i el treball en una economia global ajudada per les tecnologies de la informació i la comunicació. La posició ortodoxa davant aquest problema és que es tracta d'un desequilibri de caràcter transitori originat per una mà d'obra que no té la qualificació que requereix el mercat i empitjorat per uns mercats laborals poc flexibles.
L'anàlisi de la distribució de la riquesa i de l'evolució de la pobresa i l'exclusió social és decebedor. En l‘última dècada, la divergència de benestar econòmic entre els 28 països més desenvolupats i els altres 156 ha estat creixent. Amb l'increment de productivitat en els països més desenvolupats es podria pensar que és més fàcil ajudar els que estan en una situació pitjor. No ha estat així: l'ajuda al desenvolupament, entre el 1992 i el 1999, s'ha reduït més d'un 20%. Però aquestes divergències no sols s'observen entre països, sinó dins dels mateixos països desenvolupats. Als Estats Units –tal com s'ha dit, paradigma de l'avenir–, segons les dades del cens, des de l'any 1973 la renda mitjana familiar ha tingut taxes de creixement cada vegada més petites, amb decreixements reals en determinats períodes. Si bé a finals dels anys vint, l'1% de la població més rica era propietària del 40% dels actius i a mitjan anys setanta ho era del 20%, a principis dels noranta aquest 1% de la població tornava a disposar del 40% dels actius. Però no sols s'ha manifestat una creixent desigualtat en la distribució de la riquesa creada, sinó que la pobresa i la misèria s'han estès ràpidament: quasi una quarta part dels nens dels Estats Units viuen en la pobresa. I aquest és el to general de qualsevol indicador que mesuri distribució de riquesa, pobresa o misèria.