- IDES
- Observatori del Risc
- Manifest
- Part V
Part V. Quid pro quo
Hem argumentat que la trajectòria de desenvolupament seguida per l'industrialisme madur genera un conjunt de riscos, entesos com a efectes econòmics i socials indesitjables. Les tecnologies han creat –juntament amb els seus indubtables efectes positius– macroperills que enfronten les societats amb danys desmesurats i, en alguns casos, amb la seva autodestrucció. També han generat microperills, alguns dels quals provoquen uns costos immensos i inacceptables en vides humanes i valor econòmic. I, finalment, la societat informacional, amb les seves innegables oportunitats de creixement i millora social, s’està construint sobre la desigualtat i l'exclusió social.
Es pot deduir d'això que hem de frenar la introducció de les noves tecnologies i que estem inermes enfront de les forces que impulsen cap a la desigualtat i la dualització social? Rotundament, no.
Aquest paradigma de desenvolupament econòmic i social que vivim s'inscriu en el que coneixem com a globalització. Tanmateix, és una globalització mutilada. En realitat no és més que la globalització econòmica, però oblidant la globalització política, social, ecològica i cultural. L'objectiu es concentra en construir un mercat mundial i, a partir d'aquest mercat mundial, es determinarà la societat mundial. Si amb la modernitat la política –com a espai de les decisions públiques– tenia com a tasca principal la delimitació del marc jurídic i social dins del qual l'activitat econòmica no sols era legítima sinó també socialment necessària, la globalització mutilada ha invertit l'ordre, subordinant la política, la societat, la cultura i l'ecologia al mercat.
El fet que aquesta societat mundial no tingui una superestructura del mateix àmbit –un estat mundial– significa que determinats actors transnacionals sense legitimitat democràtica disposen d'un poder immens sobre les biografies de les persones i sobre el destí del planeta.
Amb aquest escenari, no és d'estranyar la generació d'efectes col·laterals catastròfics. La maximització del valor privat no es pot fer sense respectar les regles bàsiques de sostenibilitat i cohesió socials. Kranzberg sosté el següent aforisme: la tecnologia no és bona ni dolenta, ni tampoc neutral. No em sembla efectiu i proposo aquest altre: la tecnologia no és neutral, sinó bona i dolenta alhora. En efecte, admetre la neutralitat tecnològica implica que els agents tecnològics puguin produir-la bo i rentant-se les mans sobre els seus efectes. En la pràctica, vol dir prendre partit només per la dimensió positiva dels efectes –i probablement també pels seus interessos– i girar la mirada per no veure els efectes negatius. Einstein deia que l'home i la seva seguretat havien de constituir la preocupació fonamental de tota aventura tecnològica. Però també cal considerar la tecnologia bona i dolenta alhora. És l‘única manera de gestionar-la amb eficàcia social. Igual que l'home, la tecnologia també està constituïda per un eros i un thanatos.
Per tal d'augmentar la probabilitat que els efectes de la introducció d'una determinada tecnologia no produeixin danys greus, caldria invertir la càrrega de la prova. En la situació actual, totes les evidències que han d’aportar els damnificats del progrés donen llum verda als inoculadors de perills.
La inversió de les càrregues probatòries obligaria a comportaments més cautes en el moment de la presa de decisions. Quid pro quo: si es demostra que els efectes de la tecnologia que es vol introduir no seran lesius, s'obtindrà el permís i la legitimitat per introduir-la. Només quan es debaten les conseqüències abans de prendre les decisions que les provoquen es pot parlar d’autodeterminació en el destí de les societats. I, per no avortar el progrés, això caldria fer-ho amb la intel·ligència necessària.
La transparència i participació democràtiques en les decisions és una altra de les condicions imprescindibles per crear consciència col·lectiva dels avantatges i perills del progrés i, per tant, perquè la trajectòria social del desenvolupament tingui el màxim consens possible. També cal evitar el desmesurat biaix que sovint hi ha entre la definició institucional del perill i la percepció d'aquest perill per part de la població.
La competitivitat d'un país, tot i ser necessària, no garanteix per se la qualitat de vida dels seus ciutadans ni evita la desigualtat i la dualització social. Amb l'argument de la competitivitat s'està assetjant l'estat del benestar. D'altra banda, les mutacions socials estan diluint la família nuclear –una institució bàsica de la societat industrial– i cada vegada més la família monoparental va tenint més pes, de manera que es dilueix aquesta xarxa de protecció social que va representar la família.
No podem oblidar que hem infligit, i estem infligint, la naturalesa –amb la qual estem units naturalment i socialment– i hem infligit, i estem infligint, ferides a la humanitat quan excloem parts de la nostra col·lectivitat humana de la dignitat de viure. I això ens deshumanitza a tots.
I així neix aquest Observatori del Risc, amb la voluntat de col·laborar a no fer-ho possible.